Eladi Homs apareix a la història catalana de primers de segle XX com un dels impulsors de la reforma educativa promoguda per l’incipient Mancomunitat. Tenia formació i coneixements adquirits a l’estranger, què no li van ser fàcils d’aconseguir. Al tornar, ja no era el mateix. Venia carregat d’idees i experiències, com la del Basket ball, que el veia com a complement del futbol en el lleure juvenil. A Homs l’interessava l’esport només com a eina educativa, però la parafernàlia americana el va seduir…
Som al 1907, i tenim com a protagonista un jove mestre d’entre 20 i 21 anys, que comença a col·laborar en el setmanari Crònica de Valls de la seva vila. A travès d’elles podem reconstruir el seu any clau, el de la partida cap als Estats Units. Farem un repas en titulars de les diverses mencions, destacant dos informacions, que pensem dibuixen bé com va ser aquest atzarós inici:
12/01/1907 Crònica de Valls, p. 1 La literatura, flor de les civilisasions (I) Datat el dia 07/01. Homs critica la manca d’atmosfera (sic) creativa a Valls
16/02/1907 Crònica de Valls, p. 1 La literatura, flor de les civilisasions (II). Demana un espai de creació artística a Valls
16/02/1907 La Veritat. El sortegen per a fer el servei militar. Número 95.
16/03/1907 Crónica de Valls, p. 2-3 Eladi Homs Oller ja és a Barcelona, on assisteix a un concert de piano de la vallenca Julia Sicard.
04/05/1907 Cronica de Valls, p. 1 Llibres catalans. Homs recomana Josep Carner.
25/05/1907 Cronica de Valls, p. 2 Llibres catalans. Comenta l’obra pòstuma de Verdaguer. Defineix la paraula folk-lore.
20/07/1907 Cronica de Valls. p. 3 Ventureta Casas. Assisteix a l’exposició pòstuma d’un vallenc a Barcelona.
Homs ja se n’ha anat, amb la promesa de l’Ajuntament de Valls d’una subvenció. Ja n’havia aconseguit una altra, de l’Ajuntament de Barcelona, però amb la suma d’ambdues no n’hi havia prou:
31/08/1907 Cronica de Valls, p. 2 “Pensionado por el Ayuntamiento de Barcelona, ha salido para los Estados Unidos de América, con objeto de perfeccionar sus estudios en Pedagogía, nuestro joven compatricio y col·laborador de LA CRÓNICA DE VALLS don Eladio Homs y Oller, profesor que ha sido de las «Escoles del districte sisé» y últimamente del renombrado col·legio «Mont d’Or» de Barcelona.”
02/11/1907 Cronica de Valls, p. 1-2 “Desde la Casa Gran. El consignar al presupost d’ aquest any una cantitat pera subvencionar a alumnes d’aquesta Universitat pera que poguessin passar al extranger a ampliar els seus estudis, va ésser una bona pensada.
Els firmants de la proposició demanaven que, com á ensaig, s’ hi posessin «deu mil pessetes», pero la necessitat de nivellar el Presupost va fer que la Comissió d’ Hisenda reduís la partida a «cinch mil» pessetes.
Ab «deu mil pessetes» l’Ajuntament podía subvencionar á dos alumnes, y encara que la cantitat no fos molt crescuda, ela permetía viure un any en qualsevol centre universitari d’Europa, pero, ab «cinch mil pessetes», el problema ja’s feya mes difícil de resoldre.
Formulades que foren les bases del Concurs y nomenats els dos tribunals que tenien que apreciar els mérits dels concursants, varen presentarse tres instancies ab els seus respectius expedients, una pera ampliació d’ estudis pedagógichs y dues pera la de Dret mercantil. La subvenció pera’l primer va adjudicarse al únich solicitant, l’ Eladi Homs, jove modestíssim, que ha cursat ab gran lluiment la carrera de mestre en aquesta Escola Normal, y pera ‘l segón, a n’en Vidal y Tarrago, distingit alumne d’aquesta Universitat y deis «Estudis Universitaris Catalans», que porta un brillant expedient académich.
En Vidal y Tarrago, que fá pochs dies ha sortit cap a Alemanya y l’Eladi Homs que ja fa dos mesos va marxar a Nort América, donats els seus antecedents, la seva afició a l’ estudi y el seu amor al treball, no ‘a limitarán a fer vida de «touristes», ni servirá la aubvenció que se ‘ls ha concedit pera divertirse en terres extrangeres, defraudant les esperances de la ciutat, de la qual reben l’aussili y a la que tenen la obligació de correspondre, fent, quan sigui necessari, aplicació práctica de la ciencia que hagin pogut atresorar.
Que aquest es el seu proposit ho demostra una carta de l’ Eladi Homs, fetxada el 27 de setembre, a «Urbana» (EE. UU.), que ha rebut en Puig y Alfonso, president de la comissió de Governació, del qual tinch autorisació pera reproduirla. Diu així:
«Desde ‘l dia 12 del corrent mes que estich aposentat en aqueixa població d’Urbana, a 128 milles al Sur de Xicago. Urbana té una magnífica Universitat que sosté l’ Estat de llinois, molt moderna, tant a lo que’s refereix a sa fundació, com en lo relatiu als métodes d’ ensenyança y professorat, y per aquesta rahó es cada día mes próspera y floreixent. En sa organisació, está dividida en Escoles y una de las que té millors homes és la Escola d’ Educació ahont he comentcat, ja fa dues setmanas, mos estudis. El «Campus» ahont la Universitat está situada, té una área de 255 acres, dintre la qual están enclaváts els 25 edificis que formen aquella. L’any passat tingué una assistencia d’ uns 5.000 estudiants d’ abdós sexes y aquest any se calcula que hi haurá aument en un 15 per 100.
Crech que aquí podré treure molt profit dels estudis, donades les excelents condicions en que s’ efectúen, y al mateix temps podré orientarme molt bé pera ‘ls futurs estudis practichs.
Una de les rahons mes poderoses que he tingut pera escullir aquesta Escola de Educació y no la de Xicago o les de l’Est (Boston, Filadelfía, etc.) és la de que la de l’Estat d’Illinois és molt mes económica que aquelles tant per lo que toca als pagos a la Universitat com en lo referent a la vida.
Una experiencia dolorosíssima vaig tenir ocasió d’ adquirir tan prompte vaig posar els peus ais Estats Units, al arribar a Nova York y és que aquí la vida costa ben bé ‘l doble que a Catalunya. Si aixó no és cap inconvenient pera aquell que treballa aquí y del seu treball viu, perqué aquest és molt ben remunerat (un paleta arriba a guanyar 4 dollars diaris y mes) ho es molt gran pera mi qual pensió me fou otorgada en pessetes y segons el preu que aquestes tenen en mon pais. Ademes, els viatges, segons vaig veyent, resulten sempre mes cars de lo que un presuposta a causa deis imprevistos. Havent fet tansols un interval de dos dies a Paris y dos a Nova York, inevitables, en mon viatge, y havent tingut un especíalissim cuidado en gastar unicament lo indispensable, m’he trobat al arribar a Urbana, a la fi del meu viatge, que aquet me havia costat la meitat justa de la subvenció, 203 dollars es el capital de que disposo pera atendré a les necessitats de la existencia y al gasto dels meus estudis durant el temps que durin. No hi ha que pensar, per ara, en viatges d’ investigació pel pais, com es mon propósit. Sortosament la Universitat té una biblioteca molt ben sortida en obres de pedagogía y textes d’ ensenyanca y aixó me permetrá ferme bastant carrech del modern moviment educacional america.
Ab aquets detalls se podrá formar cárrech de quant necessari m’ es un esfors que’m salvi d’ interrompre ‘ls estudis a no trigar gaire, y que ‘m permeti ‘l regrés. Fins ahir no vaig rebre la certificació de residencia del Consulat Espanyol a Xicago, y per aquesta rahó no vaig poder informar fins ahir al Ajuntament de Barcelona dels meus estudis.
En aquet pais hi ha molts filipins, alguns hindus o indis de la India, japonesos y xinos, esplendidament subvencionáts pels governs dels seus respectius paisos pera estudiar carreres científiques y literaries. Hi ha també estudians argentins, mejicans y peruans. Tinch molt gust en repetir aqui lo que ja li vaig dir al pendre comiat de vosté, es a dir, que ‘m sentiré molt honrat en poder servirlo en quant a coses d’ aquet pais que puguin estar al meu alcanç, y aixó lo mateix com a particular que com a representant de Barcelona en l’ honrós y merescut carrech que desempenya.
En els pochs dies que porto de residencia als Estats Units, vaig comencant ja a ferme carrech d’ alguns aspectes de la vida y civilisació americanes, tan complexes. Pensó que ma experiencia podrá ser ben útil a ma ciutat. Les meves tasques d’ estudiant, que ara al comencament son una mica pesades per rahó de la llengua, no ‘m permeten ser avuy mes extens.» — Eladi Homs.”
Homs acaba la carta amb una petició d’ampliació de subvenció, que no sabem si finalment es va atorgar. És en aquest context en què es produeix una fita per al periodisme català, dons Homs, en la següent carta, un cop solucionats els problemes immediats comença a fixar-se en el què veu, i corre a explicar-ho als lectors del poble, als amics que deixà feia uns mesos, a l’ajuntament que mal que bé el subvenciona…
La crònica segúent és important. Té el valor de poder-la considerar com la primera sobre un esdeveniment esportiu feta des de l’estranger, en català. De fet, la publicaria anys més tard en les revistes universitaries (també en castellà, a la publicació de de la Institución Libre de Enseñanza). És un relat de sorpreses i comparacions. La llengua és la del seu temps, amb una pèsima ortografia (S’ha transcrit l’article literalment. Pensem que és millor respectar l’original), però diguem que “s’entén tot”. Dons això:
DEL NORT-AMERICA Un partit de FOOT-BALL RUGBY1
I
Fa uns quants díes que tot ne va ple. S’han celebrat a l’Armory2 varis mass meetings ó mitins populars d’estudiants pera escalfar l’entussiasme; lo The Daily Illinois3 ne parla quasi diariament desde fa molts dies pera mantenir la excitació y provocarla a la vegada, y a l’hora de menjar, al boarding4, lo foot-ball es sempre tema preferent. No obstant, no tothom es optimista; mentres los uns, los mes portats de son excessiu amor universitari5 asseguren am convenciment que l’ team o bando de la Universitat d’Illinois derrotará al de la Universitat de Xicago en lo próxim partit; los altres, al contrari, menys encegats y mes reflexius, diuhen quan parlen sincerament, que’l team de foot-ball de Xicago es millor y sortirá vencedor aquest any també, com ho fou ja l’any passat y com ho ve sent de quasi tota la vida.
Los estudiants illinoyenchs son poch menys que invencibles en tot América quan juguen al base-ball6, mes quan de foot-ball se tracta, malgrat esser valents en la lluyta y saber escometre a l’enemich com a lleons, ocupen un lloch molt secondari. Lo partit que jugaren l’any passat contra Xicago fou un dels mes vergonyosos y desgraciats de l’anyada en tot Nort-América; la proporció de tantos fou 65 a 0.
Finalment, lo dia esperat, per estudiants y no estudiants, am tanta ansia com en nostre país un dia d’eleccions, ha arribat ja. Los jugadors ja son aquí y am ells han vingut també uns 1.500 estudiants xicaguenchs, que han aprofitat la rebaixa de trens, y gran nombre de persones dels pobles vehins y de les farms7 dels encontorns d’ Urbana.
Un partit de foot-ball! no es cosa que’s pugui veure cada dia, jugat com será jugat; y ademes en ell hi está envolucrat l’honor y la renomenada de la comarca, car los d’aquí volen venjarse de la derrota passada, am la victoria. Mes d’un milionari local se desfaría d’alguns dólars de sa bossa pera que guanyés la colla dels d’aquí.
II
Los estudiants dels rooms o cambres contigües a la meva en la casa que habitém, tenen amichs forasters, y ara que ja falten poques hores pera comencar lo joch s’ ensaijen a bramar o cridar los groteschs y salts que faran ús a l’hora del joch, pera animar als del seu partit, pera celebrar una victòria o guany d’algun tanto, y pera vitorejar a algún jugador que hagi jugat bé. Armen tal escándol y están tan desencadenats, que’l meu room mate o company de cambra, un excelent xicot peruá qu’ estudia enginyeria y que en aquet moment está ocupat en lo calcul d’una curva de ferrocarril, los maleeix, los omple d’improperis y ‘m diu a mi plé d’indignació:
—No vé V. ? Si no son mas que salvajes todavía. Estos gritos, rebuznos ó alaridos no son otra cosa que las exhortaciones con que se animan unos á otros, los indios salvajes ó pieles rojas, antes de entrar en combate.
III
Surto a malar (com dirien los estudiants filipins) (8) unes cartes y periodichs pera ma térra, y al ser al carrer, devant mateix de la porta de casa, me topo am l’amiga Gladys, qui va tota mudada y am una flor a la ma.
—Hallo, Gladis! faig jo: Quina flor tan hermosa porteu. Es una crisantema? -Si, es una crisantema. Aquet matí he estat a la Green House9.
— Where are you going, now? Ahont aneu tan maca? A buscar a ma germana pera anar al game?10 Dintre mitj hora va a comentar. Que no hi aneu vos?
—Sure, no faltave mes!
Segueixo carrer avall portat de mon objecte, y al ser al extrem del carrer, que dona al Campus11, quedo sorprés per l’animat y interessant espectacle que s’ofereix á mos ulls: los estudiants se dirigeixen al joch, pulcrament vestits, nets y rapats de cara12, graves, portant, cada hu del brac a sa companya13 vestida elegantment, de cara serena, duent a la ma, com 1′ amiga Gladys, una grossa y exuberant crisantema groga.
Produeixen tal vegada de les Fraternities y Sororities de Green Street14, y de tal manera aparellats van seguint los passadissos del costat de les grans aleyes sobre la verda y menuda herba, uns darrera dels altres com en cerimoniosa processó, sota los vells y frondosos arbres qu’ ara la Tardor ha vestit de groch, d’ un groch pálit, net, tendré, gens trist, molt al contrari, asserenador. Los inquiets y esquius esquirols15 s’han allunyat al ovirar tanta gent y ‘ls centenars d’aucells16 de bonichs colors han abandonat pressurosos los passeigs hont generalment troven quelcom pera ‘l bech y desde dalt dels arbres contemplen lo pas de la comitiva, contribuint a la festa am ses alegres y desordenades canturies. L’ ayre tebió de mitjdiada d’Octubre belluga lleugerament les tremoloses fulles dels arbres y acaricia am suavitat los rostres dels vianants.
Tota aquella gent jove que tan bé se sap portar ara pels passeigs, que tenen en aquets moments un cert ayre aristocrátich, dintre poch imitarán als selvatjes, en concepte de mon amich peruá.
Les parelles se van internant al Camp d’Atletichs, darrera M Gymnasium, ahont està situat lo fiéld o camp de foot-ball; y les grans graderies dels costats est y oest del camp van omplintse d’ una gran gernació d’ espectadors.
IV
Ya quasi tothom es a dins. Ells y elles s’ han provehit a la entrada de banderetes de panyo, a manera de gallerets, deis colors d’Illinois y de bracals am l’anagrama de la Universitat a que pertanyen. Falten pochs minuts pera ser l’hora. La música toca una marxa popular y després l’himne de la Universitat que es corejat solemnialment pels concurrents.
L’espectacle va á comencar; mes no, no encara, falta ‘l prólech, falten los yelís, falten los brams o hudols. Tothom s’ asseu y guarda silenci.
A banda y banda del camp y devant de les grades d’ espectadors s’ han situat los directors dels yells, tal com lo director d’ un chor se posa devant de la massa coral pera dirigir. Mes aquets directors de multituts que saben hudolar tots a la una, no duhen batuta; sa batuta son les mans y les cames y’l cap y tot son eos que agiten com uns espiritats quan arriba 1′ hora.
Y va ‘l primer, lo yell universitari: Hul a ba lú ! Rah ! Rah !, Hul a b a l ú ! Rah! Rah! / Hu rrah !, Hu rrah ! / Illinois !, Uá! Uá!
Una bona part d’ aquella massa de 6 a 7.000 persones, a la una y rápidament, ha esclatat en aquesta mena de crit o successió de crits barbres, com hudol de monstre anti-diluviá, sots la senyal dels directors que desde el camp marcaven cada sílaba o interjecció agitantse espantosament, com si estessin amenassant bojament a tot lo públich en massa17.
Aquell que no está fet a aquesta costum americana al sentir per primera vegada un d’aquets yells en que milers de veus se fonen en una sola, queda esferehit, com veyent visions, y fent esforcos cerebrals pera treure en clar si está en un mal somni o si efectivament se trova entre una tribu de salvatjes que van a comencar la lluita, en comptes de estar en un camp de foot-ball.
Un yell no es res; es precís agotar lo repertori y encara després repetirlo varíes vegades. Los directors se posen á la boca unes trompes enormes, com les de fonograf, y anuncien un altre yell am una veu reforjada que arriba ais espectadors mes llunyans.
U u u u u u u rrah ! , U u u u u u u rrah ! , U u u u u u u rrah ! Illinois! , Illinois! , Illinois!
Desseguida un altre. Os – ki – uau – uau ! / Skin – ni – uau – uau ! / Illinois ! , Illinois !
Y un altre, desseguida qu’ han recobrat l’ alé: U rrah rrah !Illinois ! / U rrah rrah ! Illinois ! / U rrah rrah ! Illinois !
Y encara un altre, el locomotive yell, el de la locomotora: Sis ! Bum ! Ah ! Uah ! Ho ! Uah ! / Sis ! Sis ! Sis ! Bum ! Bum ! Bum ! / Ah !!! Illinois !Illinois ! Uau!
Y axis van continuant durant llarch temps. Primer los d’ Illinois, després los de Xicago que tenen sos yells especiáls y finalment tots alhora.
Es difícil ferse una idea de la impressió que causen aqüestes esclamacións al qui no hi está acostumat. No tenen cap semblança am los crits tumultuosos d’ una plaça de toros, d’una bronca teatral, d’un esvalot de miting o de carrer, tot desordre , tot indisciplina. Los yells son precisamént disciplina, ordre, métode, serietat, y ‘ls que ‘ls profereixen, quan ho fan, ni riuhen may ni fan may cara d’ enfadáts, sino que guarden una serietat y immutabilitat d’autómata. D’aquets crits, uns son com una imitació y ampliació del zis-zas que produeix l’aire colpejat violeníment per la xurriaca; altres venen a ser com a lladruchs de gos mastí; altres imiten la marxa del tren; altres son mormolls que comensen quasi imperceptibles, van aumentant rápida y gradualment y acaben am un crit estrident: y altres a manera de grans riallades sarcástiques, aixordadores y rápides.
V
Surten per fi ‘ls jugadors y altra vegada la multitut, obehint a les senyals convigudes, prorromp en nous hudols; y ara d’un costat, ara de l’altre, després de moments de silenci sepulcral en que tothom está emocionat per la jugada empenyada que s’está decidint, s’anirán succehint los yells fins que’l joch fineixi, fins que la gent será altra volta al carrer.
Surten, com dich, los jugadors en calces amples de cuyro fins als jonolls, amb encoixinats a les espatlles y als colzes pera les caygudes; alguns, segons lo lloch que ocupen al joch, am casco de cauxú al cap a tall de guerrer antich, y altres am naç postiç que protejeixi al de carn dels cops y caygudes. Tenen en conjunt, com un aspecte de picadors de corrida de toros, descavalcats.
Lo jutje dona am sa bocina la senyal de comencar la lluyta; inmediatament un dels jugadors, que té a son carrech aquesta tasca, pega vigorosa punta de peu a la ovalada pilola que s’eleva a uns 50 metres d’alçada. Corren tots los demés a agafaria am les mans o a evitar que’ls del bando contrari se l’emportin: empentes, cops, jogadors estesos demunt l’herba rossenca. Aixo no es res, es lo joch, y s’anirá repetint durant hora y mitja, o mes, que durará la lluyta.
La primera jugada ha estat favorable als d’Illinois: exclamacions d’aquets, crits aguts, silenci y yells al canto. Sens perdre un moment y enhardits per la lluyta, los jogadors dels dos partits s’arrengleren en dos linees rectes y paraleles, los uns enfront dels altres, les mans posades a térra, mitj acotxats. Quan la pilota torni á ser enlayre, s’escometrán los uns als altres am tota sa furia, los menys forts rodarán per térra, los demés passarán pel seu demunt, sense mirar lo que xafen, y probablement caurán també y ‘s formará una enorme bola de carn humana.
Un jogador ha agafat la pilota y am tota la lleugeresa de ses cames corra a portarla cap a la línia del goal: un contrari ‘l persegueix y, no poguentlo agafar per cap mes part, l’agafa per la cama y tots dos roden per térra encadenats, després d’ una cayguda violenta. Poca cosa; un dels mil petits accidents.
VI
Lo sol envia obliquament sos raigs daurats als espectadors de la gradería de l’est, qu’ el reben de pie en sa cara y se’n senten molestáts. L’ espectacle va a acabar.
Lo joch ha finit, sense una sola desgracia. Qui ha guanyat?—Mireu les cares del dos bandos y pareu atenció en quins son los que encara bramen yells. Com alguns ja pressentien han guanyat los de Xicago. Lo score o proporció de tantos, ha sigut 10 a 48.
VII
Mes tard, y avans de sopar, al boarding house, algú establia comparacións entre ‘l foot-ball Rugby americá y les corridas de toros espanyoles (spanish bull fights). Trova ‘l tal aquet darrer espectacle mes noble que l’altre. Pot ser si: la noblesa s’enten de moltes maneres.
En los temps moderns, com en altres, la gent de sentit comú judica de la bondat de les coses, per sos efectes. Innegablement l’obra dels toros ha sigut, es y será sempre desmoralisadora pera les multituts, sense produhir al individu o a la societat cap ventatja que compensi aquet mal, sino es l’interés particular de toreros y ganaders que d’aquet espectacle viuhen opiparament.
Lo foot-ball americá, en apariencia inhumá, respon, am tot, a un fi educatiu: desenrotlla la part física de l’individu y contribueix, per tant, a fer normal la vida orgánica; educa ‘l carácter, la voluntat; fa major l’esperit de lluyta, l’escomesa, tan necessari a les modernes lluytes de la vida d’individus y de pobles; dona la mida de les propies forces y la confiança en si mateix. Al través d’aquet joch passa tota la joventut americana, que dels 14 als 22 anys hi viu entregada am passió, y ‘n reb d’ell una saludable influencia, que li será excelent pera la futura vida d’home.
Herbert Spencer diu en una de ses obres d’educació que «la primera condició d’exit en la vida, es esser un bon animal», lo qual es una gran rahó. Los grechs sabien molt be lo que’s feyen al establir sos jochs atletichs que eren principalment un motiu d’ educació física a mes de un ideal de bellesa. Los jochs dels americans (qual civilisació algú ha comparat ja am la grega) son una ombra dels grechs y s’inspiren en lo que aquells s’ inspiraven, si bé deixen corre lo de la bellesa que poca cosa ‘ls hi importa.
Lo foot-ball causa algunes victimes humanes: aquet es l’argument am que ‘l combaten alguns (que tal volta no l’han vist d’ aprop). Apart de ser voluntaries aquestes victimes, lo qual treu importancia a la cosa, se pot respondre a dit argument: que cada día se van introduint noves reformes y lleys en la manera de jugar aquet joch, les quals van disminuint rápidament les desgracies, y van encaminades a suprimirles completament; y principalment, se pot respondre que, en tot cas, los excessos d’ aquet joch son sempre menors que ‘ls que causa sa falta o carencia en ios pobles que ‘ls desconeixen, ahont les joventuts van pujant cada dia mes febles, anémiques y pobres de cos y d’ esperit, empobrint y degenerant la raca. Cal reconeixer que les races que juguen á foot-ball (y qui diu aquet joch, vol dir altres similars) van de cara al sol, les altres a la posta…
Quan compendrém los llatins la importancia de la educació física, que porta la salut al cos y a I’esperit?
MEN.
Urbana (EE. UU.) 20 Octubre, 1907.
NOTES
(1) Lo foot-ball que’ls inglesos han introduit a Espanya, no’s juga gens als EE. UU. Lo foot-ball Rugby (nom de l’inventor) es completament diferent de l’inglés que ‘ls americans anomenen foot-ball association. La pilota no es esférica, sino ovalada y pot ser agafada am les mans, a diferencia del joch inglés.
(2) L’ Armory es un deis edificis de la Universitat d’ Illinois qu’ está destinat a la instrucció militar. Tots los joves qu’ estudien en aquesta Universitat están obligats a cursar estudis militars y fer l’ instrucció dos anys, a mes dels estudis generáls que cursin.
(3) Aquet es lo nom d’un periodich diari que publiquen los estudiants, am 8 pagines de text. També ‘s publiquen altres revistes literarios y tecniques escrites esclusivament pels estudiants.
(4) La dispesa a la qual sols se menja.
(5) Los estudiants americans viuhen dintre un mon especial, del qual son los principáls elements, l’estudi, los jochs esportius y ‘ls cants. L’estudiant americá no s’ocupa generalment de política, ni de altres qüestions, com los nostres. Ells y ‘ls professors formen l’esperit de la Universitat, am la simpatía, consideració y ajuda mutua d’aquets dos elements. Los estudiants de les universitats americanes están am bastanta relació tots ells y generalment en rivalitat per qüestió dels partits de jochs, professant tots ells gran amor a sa universitat respectiva.
(6) Base ball, un altre dels jochs americans que junt am lo basket-ball y ‘l law-tennis, a mes del foot ball, son los mes populars. Se juga generalment a l’hivern, al revés del foot-ball que es joch de tardor y primavera.
(7) Am aquet nom se designa la casa y propietat del agricultor americá, tant distint del cátala.
(8) A la Universitat d’Illinois hi ha com una seixantena d’estudiants extrangers: centre y sud americans, filipins, xinos, japonesos, hindus, un grech y dos catalans. Los filipins, com altres, están subvenciónate pel seu govern, que’ls hi envia 500 dólars anyals durant los quatre anys que duren les carreres. Generalment los filipins, que ja no parlen l’espanyol gayre be, fan una barreja de páraules de les dugues llengües y d’una radical anglesa am una terminació espanyola ne fan paraules’ que usen com a espanyoles, com n’es un exemple la esmentada.
(9) Casa-hivernacle pera plantes, de la Universitat, pertanyent al Colegí d’Agricultura.
(10) Parauia anglesa que significa joch y en altre sentit cassera-
(11) Extensió de terreno com l’área que la ciutat de Valls ocupa, y que conté ‘ls 20 y tants edificis que composen la Universitat.
(12) Los estudiants americans no usen may bigoti ni barba y van sempre afeytats de fresch.
(13) A la esmentada Universitat qual número total d’ estudiants es d’uns 5000, assisteixen també dones que formen un 1/6 de dit nombre y estudien totes carreres, principalment la de mestres. Com a detall a consignar, les americanes no usen arrecades, no tenen aquesta barbra costum de foradar orelles á les criaturas.
(14) Green Street (carrer vert) es lo principal carrer d’ Urbana y en ell hi ha varis edificis ocupats per comunitats d’estudiants que fan vida familiar y prenen lo nom de Fraternitats si son de joves y de Sororitats si son de senyoretes.
(15) L’ esquirol es un animal molt comú a América y les lleys los protegeixen am una multa de 5 dólars al qui s’atreveix a mátarne un. Al Central Park de Nova York son molt abundants y mansos, car prenen los cacahuets y molles de pa de les mans dels visitans. Son bruns, a diferencia deis catalans que son vermellosos.
(16) Los aucells son també protegits per les lleys y gracies a aquesta protecció se conserven y propaguen los aucells de rich plomatje.
(17} Tal es l’afició am que’s dediquen a aquesta tasca que tot dirigint, y portats per la forsa dels seus accionáts, recorrent a salts, y sense adornarsen, una distancia de 8 ó 10 metros.
Fonts: Crònica de Valls, l’any citat; Illinois Digital Newspapers Collection, i altres.
JMP