Amb la publicació següent comencem un fil que s’allargarà, i molt. De fet, considerem que si tibem d’ell, cap al passat, podria dur-nos a temps anteriors a la presència romana. I si ho fem cap al present, encara perviu a diverses festes locals, especialmente a la plana de Lleida. Parlarem del cós.
El cós era la manifestació atlètica genuïna d’una part molt important de Catalunya. Són les curses a peu populars, i atàviques. Potser perquè corrien descalços, només per festes majors o celebracions importants, i es duien corders i verdures com a premi, que no han passat a l’olimp del deport* modern. A Catalunya s’han oblidat de fer-les.
Ningú sap del cert com es van incorporar a les practiques de lleure o descans entre guerres dels homes joves de l’antigor. Tampoc hem trobat més del que, d’una manera dispersa, ja se sap. Però hem tornat a estudiar a fons un llarg article publicat l’any 1895, i hem cercat tres de les quatre Cròniques existents de l’època medeval (Ramon Muntaner, Bernat Desclot, i la del Punyalet). El Llibre dels fets no l’hem consultat.
Festes populars. La Festa del Sant Patró
Nascut a Igualada l’any 1853, l’intel·lectual i maçò Jaume Serra i Iglésies va ser profesor de gimnastica del col·legi dels Escolapis, arxiver del seu ajuntament i secretari de l’Ajuntament del Vendrell, a més d’altres activitats socials. El 1895 va presentar als Jocs Florals celebrats a Barcelona les Costums del segle XV. D’un recó de la golfa, premi Ajuntament del Vendrell. Serra recupera de la incuria documents de la historia igualadina, i en fa una monografía sobre les festes allí esmentades. Així coneixem com, des de finals del segle XIV, el poble ja celebrava festes majors, a l’entorn del patró cristià de la vila, sant Bertomeu. També destaca el Corpus com el dia clau de les festes, costum vigent a Catalunya fins ben entrat el segle XX. Serra també descriu les primeres curses conegudes de cós, aleshores cors, documentades. I són aquestes:
(p. 202 i succ.) “Un o dos dies abans de la festa lo nunci recorria ‘ls carrers de la vila, y al toch d’annafil[1] publicava ‘l programa, que en 1419, per exemple, estava concebut en los següents originals termens:
«Are hoyats que us fa hom assaber de part del donzell apellat lo fortunos aymant, qui per amor de una donzella molt bella e molt graciosa, la qual es stada per un malvat donzell encantada en lo castell apellat la perillosa guarida, la qual donzella no pot esser desliurada del dit castell si donchs lo dit malvat donzell no es en fet darmes vençut. E lo dit donzell apellat lo fortunos aymant, vehent star la dita donzella, la qual ell molt ama, en tant gran preso, ha votat de anar encercar lo dit malvat donzell e de fer armes ab ell. E com los dits donzells per lur ventura se sien atrobats en lo pla de sent Jachme, qui es prop de la vila dagualada, e haien fetes en aquell pla moltes armes, en les quals lo dit malvat donzell es estat vençut, e lo dit donzell apellat fortunos aymant veyentse molt alegre e molt joyos, com havia vençut lo malvat donzell e la dita donzella era desliurada, ha proposat per la gran alegria que ha, de fer en lo primer loch o vila que sia gran festa e solaç. E com sie vengut primerament en la vila dagualada e aia sabut que diluns primer vinent, que sera la festa del glorios apostol mossenyer sent Bartomeu, en la dita vila se fa gran festa; volent cumplir son preposit ha desliberat romandre en la dita vila e per honor e per reverencia del dit glorios apostol mossenyer sent Barthomeu e per amor de la dita donzella, de fer en aquella gran festa, solaç e yoya (joia), e tenir taula de saltar e de lança e barra gitar, e daltres tempraments e laugeries; perque lo dit donzell ab veu de la present crida notifica a tot jove enamorat qui volra venir lo dit dia de dilluns en la dita vila, que lo dit donzell fara gran festa e solaç en la dita vila e tendra taula de saltar e de lança barra gitar e posara a tothom qui volra correr, al cap del cors un bell vedell e a la saltadora una bella bossa daur. E qui pus leus e pus temprat sera, aquell sen ho portara e guanyara lamor de la sua senyora.»
L’estil cavalleresch d’ aquesta crida variava cada any. No podem resistir á la tentació de publicar integra la següent, que porta la data de 20 d’ Agost de 1404.
«Are hoyats que us fa hom assaber de part del cavaller de la terra illa de irlanda qui per amor de una donzella la qual sta encantada en lo port de tintonil (?)[2] e nos pot desencantar si donchs no son fets molts dejunis, cerquant molts regnes e vetlant en quadesgleia que trobara, e si sdevendra a qui neguna festa solaç e grans bals e solaços, on com lo dit cavaller per amor de la dita donzella aja cerquats molts regnes e sia pervengut en la dita dagualada, e aja sabut que diumenje primer vinent, que sera la festa del glorios apostol mossenyer sent berthomeu se fa gran festa e solemnitat en la vila dagualada, per la qual cosa ell ha avetllar en la capella de sent berthomeu, ço es lo vespre de la vigilia, e no res menys vol fer gran festa e solaç la festa de mossenyer sent Berthomeu en la dita vila dagualada e de tenir taula per junyir e de saltar e de correr e de fer altres tempraments, perque ab veu daquesta present crida notifica a tots, donzells jouens anamorats, e a totes altres persones qui lo dit dia de diumenje uolran venir a la beneuenturada festa del glorios apostol monsenyer sent Barthomeu, que en la dita vila dagualada se fara gran festa e solaç, es tendra taula de junyir, de saltar e de correr, e lo dit caualler posara a la saltadora la bella bossa daur ornada de perles de peyres precioses e al cap de cors el bell vedell, e qui pus leus ne pus temprat sera aquell seno portara e guanyara lamor de la sua senyora.»
La crida de l’any 1394 se feu a instancia “del jove hom palegrí, lo qual venint del sant sepulcre es estat, per encantaments de la fada morgana, en la vayl del fals engany per molt temps pres, detengut e aturat…» en la qual feu prometença a sant Bartomeu que, si ‘l deslliurava vindria a “vetllarlo dia de la sua vigilia dins la sglesia o capella del dit glorios sant construida dints la dita vila d’agualada…»
Finalment, en 1454 lo pregó va esser fet “de part de un donzell de alta sanch e noble linatge, venint de la terra de les indies …” qui, tal vegada pera distingirse, oferi posar «a tots aquells qui saltar, barra e lança tirar volran, una cadena dor macis, e al cap del cors una copa corga ab molta argenteria, a la guisa moderna fabricada...“
Com se veu, la part profana de la festa consistia en jochs de destresa, de força y de lleugeresa.
Posaven en la plaça Major ó en altre lloch á propósit un empostiçat, y des de certa distancia los jovens y altres persones, qui volien pendre part en lo joch, hi tiraven llances ó barres; les primeres creyém que per a demostrar la punteria, у les segones, la força; essent guanyador lo tirador de llança qui tocava ‘l blanch у ‘I de barra qui lograva fer caure lo taulat.
Molt antichs son aquests jochs ó torneigs y molt s’estilaven allavors, puix en quasi totes les festes descrites en la Crónica Catalana, d’en Ramon Muntaner, los veyem citats.
Ademés d’aquests se feyen los que encara conexém avuy ab lo nom de cóssos (1)[3], ó més ben dit, carreres, en les que lluytaven los homens més ágils; guanyant lo premi ofert aquell qui més prompte arribava al cap del cors.
Los premis que més comunament solien oferir se als justadors eren, segons veyem en les mencionades crides: «Un badell ab les banyes daurades e la qua argentada». «Un bell parell d’oques ab les plomes argentades e ab los bechs e peus daurats», «Un parell de borçaguins marroquins de adop de Agualada» , «Un gentil parell de guants», «Una bossa d’or», etc.
Molts autors han localitzat en altres punts de la geografía centre-sud catalana manifestacions semblants[1]. Amb el temps, allí on es corria, el cors, va pasar a ser allò que es corria, el cós. El nom del lloc va derivar en el nom de la cursa, almenys al Camp de Tarragona, doncs gairebé totes les detectades durant el segle XIX són curses “urbanes”, com ho demostren els circuits de Tarragona o Reus.
Segle XVI
A Albesa (Lleida) està documentada la Cursa de la Cordera l’any 1590, i està considerada com la més antiga de Catalunya. La cursa era molt competitiva. Se celebrava, segons consta, “per mostrar la potència i la velocitat dels joves”, i era una veritable disputa esportiva entre els propis albesans i els habitants de les poblacions veïnes d’Albesa. El premi per al guanyador era una cordera, que és com li diuen a les terres de Ponent a una ovella petita.
A l’Arxiu de la Corona d’Aragó es conserva un interessant i curiós plet sobre les baralles i problemes ocorreguts en “la Cursa de la Cordera” de 1590. Diu que va acabar amb “una multa de 60 sous i presó” al veí que va agafar pel braç al corredor que arribava en primer lloc, aturant-lo i fent-li perdre la prova. (Per rememorar la cursa, al poble d’Albesa se’n fa una actualment de 10 quilòmetres i mig el mes d’Agost, que duu el mateix nom. Se celebra des de fa anys, i el premi, per al primer i la primera és, a banda de diners i trofeu, el d’una cordera).
Segle XVIII
Pere Anguera (1992: X), quan parla de les curses a peu dels barris de la ciutat de Reus, comenta que, el 1756, el Consell Municipal va debatre sobre els problemes que van sorgir arran dels “cóssos de xichs y grans ab premis de pollastres, gallinas y anyells y estos ben poch vestits, no deixan de provocar escàndol y profanitat” i que la tradició d’aquestes curses va continuar viva durant tot el segle XX i a principis del segle XXI.
Però això ja és farina d’un altre capítol…
[1] Instrument musical de vent metall semblant a la trompeta, però recte i més llarg. Diuen que d’origen morisc.
[2] Probablement fos un port imaginari, doncs l’autor no el localitza, i Troby, tampoc.
[3] (1) De la paraula cors (del llatí cursus, carrera). Se donava aquest nom al lloch a hon se feyen aquells jochs.
[4] Capdevila (2009, 2012) i Suau (2012, 2013) localitzen manifestacions documentades en poblacions de Lleida (1476), Bellpuig (1558), Vallfogona de Riucorb (1603) o Torà (1644). L’any 1580 hi hagué cossos de cavalls i a peu a Bellpuig, en què el duc de Cardona atorgava el premi d’una espasa al guanyador de la cursa a peu (Bach, 1972: 111).