“Armand Maunier Fernández del Villar va néixer a Barcelona l’11 de juliol del 1907, fill de pare francès i mare espanyola. Tenia 17 anys quan es va incorporar a la Société Patrie amb Raoul Arnaud, on ràpidament es convertirien en figures destacades de l’equip fins que l’esclat de la Guerra Civil els va aconsellar marxar a França, on van continuar jugant.” Font: Federación Española de Baloncesto.
Una de les poques descripcions, en clau satírica, que hem trobat sobre l’Armand la va fer el setmanari Xut!, sempre molt vitriòlic: “Hi ha homes als quals tot els surt bé; no ensopeguen mai, i si alguna vegada cauen ho fan amb tanta pulcritud, que la seva caiguda deixa tan admirats els espectadors, que encara s’engrandeix més la seva popularitat. L’Armand Maunier és d’aquests.
Tothom sap que és un pavero, però nosaltres el definirem amb més exactitud. Es un gran jugador, el més gran, molt més encara (ànsia, quina ensabonada!), però, en quantitat, la seva pavería supera la gran classe que posseeix.
En certa ocasió, i jugant un partit, els seus contraris marcaren un bàsquet que era la pèrdua de l’encontre; el nostre home, per tal de commoure l’àrbitre, s’agenollà al mig del camp amb les mans plegades i, plorant i estirant-se els cabells (per fer-ho desplegava les mans), pregava inútilment a l’àrbitre que anul·lés el bàsquet. Tothom digué que ho feia perquè era a casa seva i que no seria capaç de fer-ho enlloc més.
Com a tot esportiu modern, el cinema li té el cor robat. Els empresaris, vist el seu sex-appeal, se l’han disputat mantes vegades per a interpretar aquells films tan baratets que anuncien l’aspirina, la naftalina i les fulles d’afaitar. No ho fa del tot malament, però, vaja, a nosaltres ens agrada més en Clark Gable.
Com a periodista ja és una altra cosa; si diguéssim que sempre juga net, no diríem la veritat. Ell ho pesca tot, tant si és bo com dolent, i s’ho fa seu; hi barreja uns quants ingredients, ho sacseja bé i etziba la notícia sense contemplacions. I amb el seu fer porta destarotats els que diuen que no s’ha de fer mullader i que voldrien que en Maunier fos mut i que no sabés escriure.
En aquest aspecte, nosaltres li canviaríem de bon grat el cognom Maunier pel de Mullader. Armand Mullader, quins noms més simbòlics! Zaroff”.(12/03/1935 Xut! p. 3).
L’aportació
Armand Maunier és a Paris el mes de novembre de 1937. En plena guerra espanyola, el setmanari Sport li demana informació sobre l’origen del basquetbol a Espanya i sobre la seva la selecció, d’una qualitat a nivell europeu sorprenent, on ell va ser peça clau. I Maunier escriu tres articles. En el primer descriu en primera persona, dons reconeix haver-hi jugat, el primer partit masculí organitzat per mossèn Eusebi Millan i Émile Tiberghien a Barcelona el mes de març de 1922, fins avui partit completament desconegut en els anals de la història oficial del basquetbol català i espanyol, i 9 mesos abans de la data del primer partit inter-clubs oficial, el 8 de desembre, entre l’Europa i les Escoles Píes. El Patrie, dirigit per Tiberghien va ser el primer rival de mossèn Millan.
En el segon article descriu un altre partit, el de la selecció catalana realitzat contra l’Hindou-Club (que ell data el 1925, quan realment es va jugar el 1927), que també podria esclarir la percepció oficial sobre cóm es va passar de set a cinc jugadors al camp. Si més no, projecta una imatge terriblement naïf dels federatius d’aquell temps.
En el tercer i últim descriu les trajectòries de les seleccions espanyola, catalana, i del club Patrie a nivell internacional on Maunier va ser-hi present en tots els partits que es van celebrar, des del primer.
Armand Maunier és un testimoni sòlid, versemblant, prou conegut que ens obre una nova pàgina de la història enguany ja centenària del basquetbol
Els documents (traduïts al català)
1r article. – (10/11/1937 Sport. Paris, p. 6)
1922 Neix a Espanya el bàsquet, de la mà de MAUNIER, Internacional Espanyol
El meu amic Gateau em demana que li expliqui per a Sport alguns detalls sobre el bàsquet espanyol des de la seva creació i, al mateix temps, que es beneficiïn de la meva experiència de “vell”. És un plaer respondre a aquesta petició, perquè el naixement del bàsquet espanyol està íntimament lligat a la meva primera joventut i, d’altra banda, m’apassiona massa el meu esport, per no fer la meva aportació, per modesta que sigui.
El nostre joc va ser “importat” a Espanya pel professor de gimnàstica francesa M. Tiberghien i per R. P. Millain (sic), però d’una manera tan divertida que la història mereix ser explicada.
El senyor Tiberghien havia vist com els americans jugaven a bàsquet durant la guerra, quan estaven descansant a la rereguarda; però de fet no va assistit a cap partit seriós, només havia tingut l’oportunitat de veure els partits d’entrenament. No ens sorprendrà saber que els americans, esportius per excel·lència, portaven uns baskets plegables a cada batalló: a les mules, i guardades amb la mateixa cura com el material de guerra, semblaven que formaven part de l’equipament del soldat. A la primera oportunitat, aquests baskets s’instal·laven ràpidament.
Però com que els aficionats eren nombrosos, el nombre de jugadors per equip era il·limitat i les dimensions del camp ampliables a voluntat. Així, i sense saber el paper que algun dia hauria de jugar per a la implantació del bàsquet a Espanya, sempre es va mantenir com un mer espectador i es va descuidar d’interessar-se profundament per aquest esport tan americà.
Per a R. P. Millain, la història, una mica diferent, presenta tanmateix algunes analogies amb l’anterior. El senyor Millan era professor a Cuba i havia tingut l’oportunitat de veure els nens jugant al pati de l’escola. Però també hi havia molts competidors, i com que el pati era massa petit per permetre la instal·lació de les dues pistes, només se’n va muntar una… però doble. El senyor Millan va veure nens jugant els uns contra els altres, en gran nombre, però mai va pensar en preguntar-se per les normes. Així doncs, el que havia de ser l'”altre” pioner del bàsquet a Espanya no sabia res de les regles. Com a molt podia indicar les dimensions del terreny que eren… les del pati.
Acabada la guerra, aquests dos homes es van conèixer a Barcelona l’any 1921, un era director d’un col·legi i l’altre professor de gimnàstica. En les seves converses esportives, van avenir-se a parlar de bàsquet i van pensar en sumar esforços per introduir els joves en aquest esport. Sota el seu lideratge es van formar equips. El Sr. Millan en va crear un i el Sr. Tiberghien, que era entrenador de la Societat Esportiva Francesa per a la Preparació Militar Nacional, va crear l’altre. Abans de jugar el primer partit, es van posar en contacte amb dos dels grans clubs de Barcelona, el F.C. Barcelona i el C.D. Europa, per formar un equip.
Es va redactar un reglament (?) i van acordar un primer partit entre l’equip del senyor Millan, del qual ja no recordo el nom (però que va existir temps després amb el nom de Laietà S. C.), i el Patrie. Com que no sabíem les dimensions exactes d’una pista de bàsquet, vam decidir jugar a un camp de futbol, i vam col·locar les cistelles… per sobre de cada porteria!…
El primer camp tenia més de 100 metres de llargada i més de 60 metres d’amplada.
El primer camp tenia, doncs, més de 100 metres de llargada i més de 60 metres d’amplada. Va ser molt difícil de trobar el nombre de jugadors. Finalment, es va acordar sobre el número de set, és a dir: dos defenses, tres mitjos i dos davanters. Les parts van ser de 30 minuts! No cal dir que els tirs lliures no existien, que els passos, el doble-dribbling, etc., eren totalment desconeguts…
Així va començar aquest partit que va tenir lloc el març de 1922. Malauradament per a mi (?) (perquè demostra que he envellit), vaig formar part d’aquest partit. Explicar-ho és molt difícil. Imagineu-vos un joc que s’assembla (i quina semblança) al bàsquet, amb una barreja d’Associació (Futbol), Cross, Rugby, etc… El partit acaba, no cal dir-ho, amb jugadors “trencats”, samarretes esquinçades, i el resultat de… 0 a 0. La condició dels homes era tan lamentable que MM. Tiberghien i Millan van entendre que devia haver-hi algun petit error (?) i que calia revisar el reglament. De la discussió van sorgir les noves dimensions del camp que eren de 48 metres de llarg per 24 d’amplada, i les dos parts es van reduir a 20 minuts cadascuna.
Amb aquestes noves regles va començar el campionat de 1922-23 (a partir d’aquell moment ja es parlava de noves regles) el Patrie (que va ser campió), el Laietà S. C., el Gimnàs Bricall, el Barcelona i l’Europa. Els resultats mai van ser superiors al 4-2, 2-0, 2-1, i ocasionalment un 6-0 o 8-2 que eren puntuacions “escandaloses”.
2n article. – (17/11/1937 Sport. Paris, p. 6)
El bàsquet espanyol no té encara 15 anys
Vam jugar així l’any 1925. Durant aquell estiu, estudiants nord-americans de l’Ilindon-Club[1] de Barcelona van venir a Europa i van jugar diversos partits a París i Itàlia (si la memòria m’és fidel, guanyant totes els partits per un ampli marge). La Federació Espanyola els va escriure oferint-los un partit a Barcelona… al seu càrrec! Aquests veritables esportistes van acceptar. A la carta d’acord, van donar la composició del seu equip. S’ho van prendre malament! Els directius espanyols van respondre immediatament “pregant-los” els donessin els dos noms que faltaven a l’equip ja que només en van donar cinc amb dos suplents! Els nord-americans van respondre que no sabien de què parlaven i van demanar un acord d’emergència, com així va ser, i uns dies després la Federació va rebre una carta certificada… on hi havia un reglament americà. La impressió dels dirigents espanyols va ser indescriptible. Com anàvem a jugar en un camp tan petit? No obstant això, vam fer les coses de la millor manera i “per complaure” als nord-americans vam acceptar “per una sola vegada” per a aquest únic partit reglamentat nord-americà.
El partit va atreure un públic molt nombrós, sorprès pels resultats que van superar els 10 punts… i fins i tot els 20, 30 i 40 punts. El partit va ser només una exhibició que va deixar els jugadors espanyols i els espectadors totalment “estupefactes”. Tots portaven el rellotge a mà per comptar els segons que passaven d’una cistella a l’altra! Els nord-americans es van conformar amb el 66-12 (si recordo bé), però van demostrar que podrien doblar i fins i tot triplicar el marcador a favor seu.
Els americans (els autèntics mestres del bàsquet d’Espanya) van marxar, però el seu gran joc, encara més gran per a nosaltres en aquell moment, va quedar per sempre a la retina de tots els que els van veure evolucionar, Una assemblea general extraordinària va reunir tots els clubs per discutir (?) les noves regles americanes. Vam decidir (!) continuar amb el nostre reglament pel campionat que estava a punt de començar, i després discutiríem si era prudent acceptar aquest reglament que “ens permetia obtenir puntuacions altes”.
Això, sens dubte, farà riure els que vulguin prendre’s la molèstia de llegir-me, però d’aquesta manera rendeixo homenatge al gran esforç de MM. Tiberghien i Millan, i aquestes gestes “divertides” del bàsquet espanyol, que són en el seu haver, han sabut dur-los al nivell de les grans potències internacionals del bàsquet. MAUNIER.
[1] L’única interpretació versemblant és el partit que l’Hindou Club de Buenos Aires va realizar a Barcelona el 25 de març de 1927.
3r article. – (24/11/1937 Sport, Paris, p. 6)
LA CARRERA INTERNACIONAL DEL BÀSQUET ESPANYOL 15 anys d’esforç. Compromís. Per Armand Maunier
La vida internacional del bàsquet espanyol no és excessivament llarga però realment brillant. De nou partits jugats, vuit victòries, i només una derrota, per 4 punts, davant Letònia, a la final del campionat d’Europa, jugada a Ginebra l’any 1935.
El primer partit internacional de la selecció espanyola va tenir lloc a Madrid l’agost del 35; al camp de Chamartín, del F.C. Madrid, davant d’un rècord de públic de 15.000 persones, contra la selecció de Portugal. El triomf dels espanyols va ser complet ja que van desfer-se dels portuguesos per 36 punts a 12. El primer equip espanyol es va formar de la següent manera: davanters, Emilio Alonso i Martín; centre, Ruano; defenses. Pedro Alonso i jo amb Onega i Arnáiz com a suplents.
Aquest èxit va decidir a la F.E.B.B. participar en els campionats d’Europa i, després d’haver guanyat els belgues en el primer partit, ens vam oposar a Txecoslovàquia (que havia eliminat la selecció francesa el dia abans, pel marcador, crec, de 27 a 25) a la semi-final. Els espanyols, davant la sorpresa general, van vèncer els txecs per 23 a 16. La final contra Letònia semblava perduda per endavant, ja que la selecció espanyola, ella mateixa sorpresa pel seu èxit, es va presentar sobre el terreny amb un estat tan nerviós, que ningú no podia controlar-se. Havíem passat tota la nit sense dormir. No obstant això, només ens van vèncer per 4 o 5 punts, la qual cosa va obligar els letons a guanyar temps[1] per por de ser derrotats. Aquesta tàctica de l’equip letó li va valer els xiulets del públic. Els espanyols a Ginebra estaven representats pels mateixos jugadors que contra Portugal, però en comptes del suplent Arnaiz es van seleccionar Muscat i Carbonell.
Els altres èxits dels espanyols són els aconseguits recentment a Anvers[2] i que van tornar a confirmar a París davant la selecció francesa. És massa recent per recordar-ho als nostres lectors.
La selecció catalana, després del seu partit contra els argentins, no va jugar el seu segon partit fins al 1929, contra l’Ambrosiana de Milano, campiona d’Itàlia. Van triomfar amb una precisió extrema. Després, l’any 1930, va ser el C.A Mulhouse, aleshores campió de França, qui va visitar Barcelona. Va ser la primera victòria dels catalans que van superar els Mulhouses per 3 punts. Aprofitant l’estada a Barcelona dels campions de França, la Société Patrie va organitzar, per al 14 de juliol, el seu primer partit internacional. La victòria somriu als francesos “de l’altra banda dels Pirineus”, ja que també van superar els Moulhousiens per 3 punts de diferència.
Posteriorment els catalans només van tornar a jugar partits inter-ciutats fins a Ginebra l’any 1930, on van quedar quarts. Hauria estat probable que haguessin millorat la seva classificació, si el sorteig no els hagués perjudicat. El primer partit va tenir lloc contra el Varsòvia (que va guanyar el torneig) i vam haver de jugar sis partits en tres dies -dos per dia- ja que la repesca constava de tres partits (Lieja, Berna i Madrid). El cinquè partit va tenir lloc contra el Mulhouse i Tondeur va saber venjar-se del 1930, de la golejada que els seus companys (no hi era) havien cobrat 6 anys abans a Barcelona. El sisè, comptant per a la tercera posició, ens va enfrontar a l’equip de Ginebra que, amb els seus Mottiers, Beck i Paré, van tallar ràpidament, ajudats per la nostra fatiga, per a plantar cara en condicions.
L’únic club d’Espanya que ha jugat partits internacionals és el Societe Patrie, que suma un total de 14 partits jugats (11 victòries i 3 derrotes). Entre els batuts, destaquem el C. A. Mulhouse, el S. A. Montrouge el 1931 (quan va ser campió de París) amb el seu Hell, Sabourdy, etc…, el C. A. Colonne, de Tolosa, quan va ser campió dels Pirineus, etc. Els tres partits perduts van ser davant la S.A. Moutrouge (hem jugat dos partits) la selecció parisina, a París, amb els seus Hell, Beaulieue, Burnel. Sabourdy, etc., i a Lavaur contra un dels què es van oposar en un dels nostres victoriosos desplaçaments al Sud.
El bàsquet espanyol esperava la seva confirmació de potència de primer ordre a Europa, amb motiu dels Jocs Olímpics de Berlín. Mentre tots els jugadors tenien els baguls preparats per marxar a Alemanya, va esclatar la desafortunada guerra que encara fa estralls al nostre país veí. Espanya haurà de tornar a completar el viatge que han fet fins ara. Un país que per la seva raça, la seva sang, la seva improvisació estava cridat a tenir un paper de primer ordre, queda relegat, per les tràgiques circumstàncies, durant no se sap quant de temps.
Has conegut a través de la meva modestíssima ploma, les misèries i la grandesa del bàsquet espanyol. Que en uns anys puguis llegir la resta de la seva vida, per algú més expert que jo, és el meu millor desig.”
[1]Retenir la pilota. Aleshores no existia la regla dels 8 segons per creuar el camp.
[2]Olimpiades populars d’Anvers (Bèlgica). Van guanyar la competició.
Nova informació sobre Maunier: https://p6a0127632.eu.racontr.com/index.html. En francès.
El millor de la troballa. Armand Maunier va intervenir en el mític programa de Pere Barthe Chocala! Us el recomano pels qui vulguin saber els detalls dels episodis coneguts en aquell moment. Gran professional:
JMP