Als primers corredors que van lluir les seves habilitats al segle XIX se’ls anomenava “andarines”, sovint també per associació als enllaços militars que diuen informació d’un front a l’altre amb instruccions per escrit. N’hi va haver alguns d’espanyols i estrangers de gran fama, amb apostes creuades a places plenes, entre toro i toro. Les curses, doncs, no eren esportives, i sí competitives. Aquí hem substituït per Corredor les referències a Andarín.
Al Camp es corria el Cós per festes i celebracions des de temps immemorial. Es de suposar que d’aquesta pedrera sorgís un atleta singular, del que coneixem nom, origen, i les seves gestes. Res més. Tan bon punt apareix l’abril de 1887 com desapareix de la premsa dos mesos després. “El conegut corredor veí de la Secuita anomenat Joan Mateu Batalla (a) Masana anuncia per avui un espectacle que ha de cridar l’atenció del públic i en especial dels aficionats a les carreres. Mitjançant una forta aposta es compromet a recórrer el trajecte que hi ha entre aquest poble i el de Montblanc i viceversa, en tres hores i quinze minuts. A les dotze en punt sortirà de la plaça de Secuita, i passant per Vallmoll, Valls i Lilla, arribarà dins les portes de Montblanc on se li lliurarà la contrasenya i tornarà creuant les mateixes poblacions. El trajecte que ha de recórrer és de 58 quilòmetres.” (24/04/1887 El Eco de Valls, p. 3).
Aquest és el primer gran repte conegut. I ho va aconseguir a mitges: “L’esperaven a Montblanc multitud de persones que el van rebre amb aplaudiments. L’alcalde va lliurar el certificat o la contrasenya de l’hora d’arribada. Es va proposar tornar immediatament al punt de partida i va emprendre de nou la marxa, però havent-se detingut en el camí a beure aigua, sembla li va sobrevenir un entorpiment (possiblement rampes) a les cames que li va impossibilitar continuar el viatge de tornada.” (26/04/1887 Diari de Tarragona, p. 2)
El setmanari vallenc que més se’n cuidà del fenomen dóna pistes sobre la seva capacitat tècnica i de resistència: “ Masana va emprendre diumenge passat l’anunciada carrera des de la Secuita a Montblanch i viceversa, distància que havia de recórrer en tres hores i quart.” (s’auto-imposava un ritme de 3’ 36” / km).
“A les dotze en punt va sortir de la plaça de la Secuita, recorrent el trajecte que hi ha entre aquesta població i Valls, dues hores del país, en menys de mitja hora. En aquesta li esperava una gentada immensa que ocupava la plaça del Portal-nou, carretera de Tarragona i raval de Sant Antoni, rebent-lo amb mostres de sorpresa per la seva prodigiosa agilitat.” (La distància entre Valls i La Secuita és d’11 km per carretera / 9,45 km per camins.) “A la una es trobava a l’anomenat coll de Lilla” (12 km per carretera, 7,7 km per camí. Tot pujada), arribant a la una i mitja a Montblanc (6 km per carretera, 5, 11 km per camins. Tot baixada), on va ser rebut amb grans aplaudiments per la multitud que l’esperava. Diverses persones que van parlar amb ell al punt més elevat del coll, es fan llengües de la manera meravellosa com havia vençut aquella penosa i llarguíssima costa, amb tota tranquil·litat i sense donar cap mostra de cansament.”
29 kilòmetres per carretera, la mateixa distància que avui, en una hora i mitja. Fa menys d’un any un tal Kiptum rebaixà el rècord mundial de Marató de Kipchogue deixant-lo en 2h 00’ 35”, a un ritme de 2’ 51” per km. Doncs bé, el nostre heroi va anar a un ritme de 3’ 10”, de la Secuita a Montblanc, passant per Valls i el Coll de Lilla, fa 137 anys!
A la tornada, en sortir de Vilavert es troba cansat i enrampat, i s’ho pren en calma fins a Valls, on pren una tartana de retorn a casa. Però la seva gesta ja havia “despertat alguns emuladors a la comarca. Un d’ells, veí de Pla de Cabra, es va proposar diumenge passat recórrer el trajecte entre aquesta vila i aquesta ciutat i viceversa, quatre hores al costat del país, en hora i mitja. En efecte va emprendre la carrera i a la mitja hora es trobava en aquesta, portant per tant notable avenç. Però al tornar se li van acabar les forces i va deixar sense concloure la jornada. No obstant això, el que hem dit n’hi ha prou per acreditar-lo d’excel·lent corredor.” (28/04/1887 El Eco de Valls, p. 3)
Una setmana més tard Masana hi tornava: “Es proposa donar un nou espectacle el proper diumenge. La carrera seguirà diferent ruta a la del diumenge anterior, ja que en arribar a Valls, en comptes de dirigir-se a Montblanc retrocedirà per la carretera fins a Tarragona, passant d’aquesta última ciutat a la Secuita, el seu punt de partida.” (04/05/1887 Diari de Tarragona, p. 2). Altres diaris tracen millor el trajecte: “Avui ha de recórrer, en tres hores, els 45 quilòmetres que hi ha entre Secuita, Vallmoll, Valls, Tarragona i tornada al punt de partida. Ha de partir de la plaça de Secuita a les dues d’aquesta tarda suposant-se passarà per aquesta ciutat cap a les quatre. No seran pocs els curiosos que acudiran a la Rambla de Sant Joan, Passeig de Santa Clara i Rambla de Sant Carles a presenciar el pas de l’expressat corredor.” (08/05/1887 El Mercantil, p. 2)
I se’n va sortir “Masana, de la Secuita va verificar el diumenge la seva anunciada carrera, sortint d’aquell poble a les dues donades arribant a aquesta ciutat a tres quarts de tres i passant per Tarragona a dos quarts de quatre. A totes les poblacions de la cursa va sortir a presenciar l’espectacle ia prodigar-li els seus aplaudiments, una multitud de veïns. Alguns amics van recollir-li els donatius, que ascendeixen a una quantitat important.” (12/05/1887 L’Eco de Valls, p. 3). No dóna més detalls, però si així fos, hauria establert un ritme de 4 minuts / km.
L’endemà els diaris ja recullen reptes llençats per altres emuladors: “El corredor José Martínez, s’ha presentat a la redacció, perquè consti que desafia al Mateu Massana de la Secuita a fer una carrera des de Tarragona a Barcelona, admetent l’aposta de mil pessetes.” (13/05/1887 Diari de Reus, p. 2).
No consta que ho hagués acceptat. Si que trobem a finals de maig l’anada i tornada a Montbrió del Camp des de Reus; “Diumenge que ve el corredor (Don) Joan Mateu [a] Masana, recorrerà el trajecte d’anada i tornada entre aquesta ciutat i Montbrió, [uns 40 quilòmetres – en realitat són 24 km] en menys d’hora i mitja, a l’efecte de la qual, sortirà a les tres en punt de la tarda de la plaça de la Constitució i es dirigirà cap a la carretera de Riudoms pel carrer de Monterols, plaça de Prim, carrer de Sant Llorenç i carrer camí de Riudoms, tornant pel mateix recorregut, al punt de partida.” (26/05/1887 Diari de Reus, p. 1) La Vanguardia també recull el repte, i apostil·la en el suelto: “Correr es” (26/05/1887, p. 4). La premsa local recull la fita: “A l’hora anunciada va sortir ahir tarda de la Plaça de la Constitució el corredor Joan Mateu (a) Masana, en direcció a Montbrió, arribant de tornada al punt de sortida a tres quarts de cinc.” (30/05/1887 Diari de Reus, p. 1).
Com és costum, un cop deixen de córrer desapareixen de la premsa, i d’en Masana ja no en sabem més. Consti que, tot i les naturals suspicàcies sobre les marques, sembla evident que va ser un portent natural, que avui dia segur tindria opcions de triomfar en alguna de les moltes especialitats atlètiques que es disputen. Condicions no li’n faltaven.