No va ser el primer, ni tampoc el més famós. Potser ni tan sols va guanyar quan més falta li feia. Però durant uns mesos, entre 1886 i 1887, Joan Mateu Batalla, conegut com a Masana, va posar el seu nom en la mateixa pista que els grans “andarines” del moment. I això, en aquell temps, volia dir córrer contra homes, contra cavalls, contra el rellotge i contra el propi cos. Continue reading “Una altra vegada serà”
Aquell any Pau Casals ja projectava la seva fama arreu d’Europa, però Sant Salvador i l’entorn continuaven sent el seu refugi i punt de trobada, confluint música, amistats i una inesperada postal tenística. I potser el final d’una relació. Continue reading Pau Casals: música, tenis i amistats a Tarragona l’estiu de 1912
Abans que la gimnàstica fos educació física, salut pública o disciplina escolar, els que l’exercitaven ho feien al circ, i al carrer. Nicolás Camús va recórrer el camí sencer. La seva història és la d’un pioner del cos i del risc, quan desafiar l’abisme era una manera seriosa de guanyar-se la vida. Continue reading 1866. Nicolás Camús, l’home que va caminar pel damunt de l’Ebre
Anunciada com a “reina de les aigües” i convertida en una de les grans atraccions del moment, la misteriosa Miss Loreley va convertir una exhibició aquàtica en un espectacle de desafiament públic, culminant la seva estada a Tarragona amb una aposta sota l’aigua contra un mariner de la terra. Continue reading La “dona peix” i el mariner: un desafiament insòlit a la Tarragona de 1892
A finals de 1922 trobem petges disperses: notes breus als diaris, noms que van i venen, festivals atlètics, equips de futbol, entitats de joves, actes literaris, cròniques que no saben encara que estan enregistrant un origen. I estirant el fil n’hi ha un que destaca sobre tots els altres: Antoni Brunet Magrané. Continue reading El Pomell de Joventut i la forja d’Antoni Brunet Magrané (II)
Generalment, les primeres vegades no solen entrar en escena amb trompetes. Abans s’ha hagut d’aplegar voluntats, donar forma a una estructura, preparar un entorn que pugui rebre un joc nou sense rebutjar-lo. El basquetbol, a Tarragona, no esclata del no-res. S’hi filtra. I molt més tard hi arrela. Continue reading 1924, l’any de l’estrena (III)
Sticky post
Una de les moltes històries que sobre la primera Gran Guerra desconeixem és la participació d’un intrèpid tarragoní, un dels primers capitans de la secció de futbol que va tenir el Club Gimnàstic l’any de la seva creació, a les files de l’exèrcit francès, del qual ja no va tornar. Continue reading Guido Agostini, el jugador del Nàstic caigut per la causa aliada el 1917.
Sticky post
Transcrivim aquest breu pàrraf de La Publicidad del 14 de febrer de 1911, parlant de l’intent de córrer una Marató: “siempre atendiendo a los principios que tenemos en Cultura Física, aunque admiramos el esfuerzo que representa recorrer a pié una distancia de 42 kilómetros, no somos partidarios de estas grandes pruebas por lo poco higiénicas que resultan para los que las efectúan.” Continue reading 1910. Aportacions sobre l’origen de Robert Boix, el guanyador de la primera Marató espanyola.
Sticky post
Les primeres manifestacions del que avui diríem esportives les trobem dins dels programes d’activitats de les festes majors. L’esport popular ja es practicava molts anys abans de què l’anomenéssim així. Continue reading 1850. Festa Major de Vila-seca. Curses a peu arreu.
Sticky post
El poeta castellà José Zorrilla y Moral, d’immensa fama en vida va dedicar, un any abans de morir, i des de les pàgines de El Liberal de Madrid una oda a Tarragona i província el 17 de febrer de 1892. Un parell de dies més tard la publicava el Diario de Tarragona. Continue reading 1892. Las “mujeres corredoras” de Valls, segons José Zorrilla.
