Troby ha emprès l’activitat de cerca i publicació de continguts de la història esportiva del país. És un àrea de coneixement que ha estat i està molt maltractada, quan és un fet que és un element vital de la major part de la societat, aquí i arreu. La disrupció de la guerra civil va ocultar l’esdevingut abans, una autèntica edat d’or del descobriment esportiu, que aquesta col·lecció li agradaria rescatar de l’oblit.

Anem cap a la pista de joc. Ens hem entrenat molt per tornar a jugar i competir. El rival és molt exigent. I fem el salt inicial amb una suma d’històries del Camp a l’entorn del basquetbol, el primer esport que van compartir pràctica i afició al mateix temps homes i dones. És un llibre d’alineacions, de noms més que de jugades o estratègies, reflectides amb la publicació íntegre de les pàgines dels mitjans de l’època que hem considerat representatives del moment.

N’hi ha més d’històries que mereixen tornar al present. La reconstrucció del periple vital pel primer globe-trotter català i espanyol que va donar la volta al món, i la història de les primeres competicions atlètiques a Catalunya, amb arrels medievals seran la continuïtat d’aquest primer llibre, del qui us oferim les tres primeres pàgines:

Al principi eren gent del Camp

La història centenària (1924) de la pràctica del basquetbol al Camp de Tarragona començà uns quants anys abans a Urbana, Illinois. Cap a finals de l’estiu de 1907, un jove vallenc, recent acabada la carrera, havent aconseguit l’única (i minsa) beca atorgada per l’Ajuntament de Barcelona arriba als Estats Units per tal d’aprendre les noves tendències pedagògiques.

És en una universitat de l’entorn de Xicago, on ja hi havia un cosí seu estudiant alguna ciència econòmica (va acabar fitxat pel banc més important de Paris). Eren els únics espanyols. Allí el nostre Eladi Homs sempre anava curt de diners. Devia haver parlat amb la propietat de la Crònica de Valls, on ja hi havia col·laborat abans de marxar[1], perquè anés publicant coses, sensacions viscudes entre gent molt llunyana a les costums del Camp, tal com va escriure tot corrent a finals de setembre. I què va ser el primer que li va interessar? Dons l’esport.

Literalment va flipar amb el foot-ball rugby (el futbol americà d’avui), i no pas pel desenvolupament del joc. Es va quedar embadalit observant les formalitats prèvies d’ambdós rivals, universitaris tots, les reaccions i cridòries del públic assistent, a compàs del joc, tan diferents als olés! als que estava acostumat:

“L’espectacle va á comencar; mes no, no encara, falta ‘l prólech, falten los yells, falten los brams o hudols. Tothom s’asseu y guarda silenci. A banda y banda del camp y devant de les grades d’espectadors s’han situat los directors dels yells, tal com lo director d’un chor se posa devant de la massa coral pera dirigir. Mes aquets directors de multituts que saben hudolar tots a la una, no duhen batuta; sa batuta son les mans y les cames y’l cap y tot son cos que agiten com uns espiritats quan arriba l’hora. Y va ‘l primer, lo yell universitari:

Hul – a – ba – lú ! Rah ! Rah !,  Hul – a – b a – l ú !  Rah! Rah! – Hu – rrah !, Hu – rráh !, Illinois !, Uá! Uá!

Una bona part d’ aquella massa de 6 a 7.000 persones, a la una y rápidament, ha esclatat en aquesta mena de crit o successió de crits barbres, com hudol de monstre anti-diluviá, sots la senyal dels directors que desde el camp marcaven cada sílaba o interjecció agitantse espantosament, com si estessin amenassant bojament a tot lo públich en massa.”

De les patacades que es donaven també en parla, tot dient que és l’esport més popular, però que n’hi ha d’altres que hi rivalitzen. I si no m’erro és la segona menció al Basket-ball en català, dins la primera crònica esportiva feta des de l’estranger[2]: “El Base ball, un altre dels jochs americans que junt am lo basket-ball y ‘l law-tennis, a mes del foot ball, son los mes populars. Se juga generalment a l’hivern, al revés del foot-ball que es joch de tardor y primavera.”

Durant tres anys va anar publicant com metabolitzava l’experiència americana, entesa com a proposta de regeneració de l’antiquat sistema educatiu local que s’adreçava als joves en edat d’estudi. Un cop tornat l’any 1911, el trobem a Reus en el I Congrés d’Ateneus de Catalunya, tot un esdeveniment per al Centre de Lectura. Homs, ponent, hi presenta un dels seus treballs més nostrats, el de Les Associacions Autònomes de Nois, on clarament es manifesta partidari de donar més llibertat per a la canalla, més connexió amb la natura i més experiències viscudes i apreses, que no pas recitacions memorístiques en espais tancats, gairebé sempre d’ordre religiós, tan típiques al país fins fa no tant. I torna a aparèixer el Basket-ball[3]: “L’afició creixent que ‘ls noys catalans van agafant al recentment importat «foot-ball» no es mes que un, y no pas el mes apropriat, d’una serie de jocs atlétics d’origen anglo saxó admirablement adaptats als apetits d’acció dels nois. Aquí teniu el «basket-ball», un jóc higiénic y bell, que encara desconeixem a casa nostra.”

La seva relació amb el també pedagog Alexandre Galí ja és coneguda. Aquest va introduir l’esport com a matèria en la seva revolucionària i efímera escola, la Vallparadís de Terrassa, entre els anys 1912-1913 i que sovint passa per ser el primer tempteig basquetbolista de l’Estat, que sí ho va ser en l’àmbit educatiu.

Ara som a la redacció de La Veu de Catalunya de Barcelona l’últim dia de l’any 1916, on el periodista tarragoní Josep Elíes i Juncosa, Corredisses rebia el primer exemplar de Els jòcs de pilota, de Minerva “col·lecció popular de coneixements indispensables[4]”. Era una mena de “manual d’esports”, i el primer publicat en català.

Editat pel Consell de Pedagogia de la Mancomunitat (on seien junts Homs, Galí i Eugeni d’Ors), és el conjunt de regles de diferents esports practicats amb la pilota, com el futbol, el tennis, la pilota basca, ja prou coneguts, i el Basket-ball, la novetat. Tot i la difusió que en feia en aquella època un prestigiós gimnàs barceloní entre escoles com la Salle Bonanova era desconegut per al gran públic (li havia canviat el nom, l’anomenava Gimgar-ball: Gim-nàs-Gar-cia-ball).

Uns anys més tard, amb la tornada d’Eusebi Millán a les Escoles Píes de Barcelona el 1921 des de la seva homònima cubana de Guanacaboa (afores de l’Havana, on ja es feien torneigs inter-escoles des de 1918),  l’ocasió es va materialitzar. Serà per l’amistat amb Fidel Bricall, aleshores el professor de gimnàstica de la institució i futur president durant masses anys de la Federació Espanyola, per la relació que va establir amb M. Tiberghien i la nombrosa colònia francesa local[5] o per la competència d’en Garcia Alsina amb el Gimgar, que van convèncer a part dels joves fans del futbol a aprendre a encistellar pilotes amb les mans, enlloc de xutar amb els peus. Després d’una primera experiència al març, de la qual Milian i Tiberghien van extreure’n un confús “reglament” (en vigor fins 1927), a finals de 1922 ja van disposar d’una massa crítica de potencials jugadors, i van organitzar un “torneig” a dos partits contra un dels clubs del moment a la ciutat, l’Europa, que ja feia mesos que jugava^[6], i de la mà del seu coach Boris Katalan (la premsa l’anomena el català d’Hongria^[7]), s’enfronta al Laietà, el club de les Escoles Píes, que són els primers partits inter-clubs masculins del Basket-ball a España. I qui va ser el primer (i únic) en fer-se’n ressò, a La Veu de Catalunya?:

Al Corredisses li flaquejà la memòria. Just deu anys abans ja se n’havia fet un, de partit femení, al local d’un amic seu, el Gimnàs Garcia del Gimgar-ball, el 15 de desembre de1912^[8]. I s’havia practicat a l’Iris Park el 1913^[9], centre de les ballaruques i temple de la boxa de la ciutat.

Tornem al passat present. Qui va ser el primer, l’Europa, tal com s’escriu en el peu de la fotografia de La Jornada Deportiva: “El basket ball, el deporte exótico que ha importado el C. D. Europa^[10]”, on es veu un tros de fusta amb una anella penjat al travesser de la porteria de futbol (van jugar abans d’un encontre internacional, i van tenir que treure’l a corre-cuita perquè la gent s’impacientava), mentre la canalla es mou pel camp amb posat de no entendre res? O va ser la intercessió de mossèn Eusebi formant l’ànima i el cos de jugadors que un cop fora de l’escola van estendre l’afició als barris de Barcelona, facilitant dur a terme la primera competició i la creació de les dues Federacions (espanyola i catalana), sota el control de Bricall i Millan només cinc mesos després del primer “kick-off” (salt inicial)?

El cert és que s’empren l’aventura centenària jugant set per equip en camps de futbol.

Josep M. Pagès

Imatge de l’encapçalament: 17/07/1932. Detall de Joan Ferrer Badia (Suís), de 7 anys. La imatge forma part de la fotografia dels integrants del C. D. Montblanc, en el seu primer partit. Arxiu Comarcal de la Conca de Barberà.

[1] 12/01/1907 Crònica de Valls, p. 1. La literatura i la flor de les Civilisacions, on critica la manca d’atmòsfera creativa a Valls.

[2] 16/11/1907 Crònica de Valls, p. 1 Del Nort-América. Foot-ball rugby

[3] 19/04/1911 El Poble català, ps. 2-3. Crònica de Valls ho va serialitzar.

[4] 31/12/1916 La Veu de Catalunya, p. 3

[5] És recomanable la lectura de l’article d’Armand Maunier sobre el primer partit, que acompanya el present llibre.

[6] 06/11/1922 La Jornada Deportiva, p. 7. Una labor interesante de divulgación deportiva. Parla de l’implantació del basket-ball.

[7] 24/01/1923 La Jornada Deportiva, p. 2

[8] 17/12/1912 La Publicidad, p. 3 La fiesta del Gimnasio García. “Este primer partido que se ha jugado en España”, amb les alineacions de les 13 “señoritas” que hi van participar.

[9] 03/04/1913 El Poble Català, p. 3

[10] 15/12/1922 La Jornada Deportiva, p. 5