La fotografia, acolorida, és de principis del segle XX a la Plaça del Mercadal de Reus. Font: CIMIR
El reusenc Antoni de Bofarull i Brocà (1821-1892) va ser membre d’una nissaga il·lustrada, que va deixar petja en la cultura catalana del segle XIX. Nascut al carrer de Monterols, l’advocat, arxiver, escriptor, historiador, lingüista i més coses se’l coneix sobretot per ser un dels impulsors de la Renaixença catalana, a travès dels Jocs Florals, que va dirigí, i de la seva estada de quaranta sis anys a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on va morir d’un atac de feridura.
Que sapiguem, Bofarull va parlar de les curses a peu, el cós, dos cops. La primera en el llibre Los trobadors nous (1858), on dóna veu a l’eminent doctor reusenc Pere Mata, el qual recorda la seva joventut a la seva ciutat natal des de Madrid: “Recordo las custums, las fèstas y capellas de barris y carrèrs cuberts de blanchs llansols, los balls, jegants y fochs, los cossos y badellas, las máscaras, los jèps, los mascles y los trons.” (p. 35-38, Amor a la pàtria).
I la segona, la més significativa, és on descriu fil per randa les vicissituds de les festes populars de la ciutat. En el llibre Costums que’s perden y recorts que fugen (Reus de 1820 a 1840), del 1880 (p. 143 i posteriors), trobem el millor relat sobre les diverses curses que es celebraven sota la denominació de “Lo Còs: premis y ceremonial de aquesta diversió, y art dels corredors*. Varietats del còs en diferents punts.
(…) Despres de parlar de la tronada vé mòlt bè parlar del còs. Aquesta paraula es contracció de una altra antiga que explica més, cors, y que té ‘l mateix significat que una castellana antiquada en una de sas acepcions coso, pus las dos volen dir curs ó carrera, es a dir, cosa de córrer. Es, donchs, lo còs de Reus ni més ni ménos que un certámen de agilitat, com que designant un llarch curs, los que en aquell volen péndrer part, acuden al punt de ahont se parteix, punt ahont se guardan reunits, y alguns ostentantse en perxas, tots los premis ab que han de ser gradualment recompensats los que primers tornen allí de ahont han sortit, y són los tals premis, generalment segons costum, una badella (com si diguessem la englantina de aquells Jochs gambals), un moltó, un parell de pollastres gall ó inas, una coca, y finalment . . . ¡unas sebas! у . . . junt ab las que, á vegadas, hi va l’accéssit de un porró de vi.
En aquell temps solia precedir als contrincants corredors un á cavall, lo qual ja procurava que no l’alcansás lo més hábil dels que li seguian al derrera, pero ab cavall ó sens ell, que no sé si ‘l ceremonial ha variat en aquest punt, la senyal de sortir, ó de arrencar, com técnicament se diu, se donava ab tres tochs de trompeta (1): al donarse ‘l tercer, que ʼls corredors esperavan posats en renglera, apretavan tots á córrer, y en aquesta competéncia no hi deixava de haver també cert art, pus no era lo que anava primer al sortir lo que solia ser primer al tornar, que ‘ls experimentats, com així’s reputava llavors lo célebre Berruga, home de més fama que Bricant per a córrer, no’s llensavan ab fúria al péndrer la envestida, procurant sols que ‘ls nirvis anássen prenent elasticitat ab lo pas acompassat que portavan, y quant veyan á mitj curs ó més, que ’ls inexperts, los que havian sortit com un llamp, donavan mostras de fatiga, que treyan un palm de llengua, llavors ells donavan una apretada, y ab quatre salts tornavan á entrar en la plassa ó en lo lloch ahont hi havia’l cap del còs, es a dir, allí ahont s’havia comensat, sent la aparició del primer vencedor un triunfo si no com lo de Céssar entrant en Roma, al menos com lo de un gran gladiador ó áuriga de aquella edat remota, pus era saludat ab un crit unánime y ab un repicament de mans universal. En aquest joch mitj circense hi havia, com en tot lo del mòn, y fins en las cosas més sérias, la part grotesca, pus al desgraciat que ‘s quedava enderrera entre tots los competidors, al que, per culpa de las camas no podia obtar més que al últim premi, la multitut de espectadors que á dreta y esquerra dels curs formavan, com qui diu, las voras de aquell llit ó mare de riu per ahont baixava la corrent, y en especial la gent menuda, l’ayxordavan ab un coro contínuo, cridantli: ¡las sebas! . . . ¡las sebas!
Algun fastigos de aquells que no han vist més que ‘l recó del seu poble, y que trobantse en Reus véu lo còs per primera vegada, pot ser al contemplar aquella diversió inocent é inofensiva, girará la cara, fentse ‘l filántropo ó l’higienista, y criticará la costum, pero jo ‘m rich de semblants censuras, perque ʼls que las fan, generalment no tenen més rahó que la exclusivista de que allo no s’acostuma en la seva terra, sent així que aquells mateixos civilisats compassius, enemichs de tota barbaritat, anirán per gust y per to, si convé, á véurer l’hombre – cañon, ó a lincomprensible Benedetti com se empassa coll avall vuyt ó nou espasas. Als tals criticadors, si may vé’l cas, se ‘ls ha de dir, que averigüen en la estadística tradicional del poble quants héroes del còs han mort tisichs ó rebentats, y per a deixar los més convensuts, acompányen los despres allí ahont se troban reunits los vencedors, celebrant en una taula de hostal sos triumfos, y ‘ls veurán no sols forts y trempats, sino també disposats á péndrer part en un altre còs, dat lo cas que s’ en anunciás un altre al dia següent, allí ó en qualsevol dels pobles de la comarca, com més d’una vegada ha succehit.
Aquest es lo còs propi y característich de Reus: los demés son variants del objecte principal de dita diversió, que es córrer, com que en altres punts de Catalunya, y fins del extranger, s’en arriban á fer, no sols pera probar agilitat, sino equilibri, de manera que ‘ls corredors són corredoras, donas que han de córrer una regular distancia, en la qual, s’ hi posan ous de tant en tant, portant un cántar d’aygua al cap, mantenint sempre una mateixa marxa ó salt acompassat, y tenint cuydado de no xafar ab los peus cap ou, fracás que ‘s considera com cas atenuant del major premi; á més, hi ha també còs de ruchs, qual objecte ja compendrá ‘l que no ‘n sia, y fins de sachs, ja casi desterrat de pertot, pus com consistia en anar cada hu dels corredors dins de un sach, lliga tal coll y no trahent més que ‘l cap, y deduhíntse, per consegüent, que ‘l córrer de dit còs no podia ser més que saltar, per poch que ‘ls ensacats perdessen l’equilibri, ó que dos competidors se topássen, ja fós intencionadament ó sense voler, la cosa ‘s transformava en una máquina de fer xatos, y ningú vol exposarse á tenir una cara lletja haventla tingut tota sa vida ó guapa ó regular.“
Recordem que el català escrit és l’original.
(1) Si canviem els tres tocs de trompeta per Ready, Set, Go és el precedent de les curses atlètiques d’avui.