És la primera fotografia coneguda de Lleida (en aquest cas, acolorida). Data de 1860.
Hem de deduïr que la costum de les curses de càntirs va néixer a les ribes dels rius de la conca de l’Ebre. Els primers testimonis de la seva pràctica els trobem al Segre, al seu pas per la ciutat de Lleida.
Les anades i vingudes de la monarquia espanyola eren l’excusa per a celebrar-les amb gresca i xerinola. El cas és que la notícia de l’enllaç de la reina Isabel II va esdevenir l’excusa per a les funcions religioses i profanes: “Los festejos en celebridad del doble enlace de S. M. y A. tendrán lugar en la Ciudad de Lérida los dias 27, 28 y 29 del actual. Habrá Te-Deum en la catedral, iluminaciones, funciones en el teatro, Castillo de fuegos y baile de etiqueta. Habrá además corrida de peones, y después la de sacos, cántaros vacíos, y otras diversiones propias del país.”(25/10/1846 Diario de Barcelona, p. 4-5 – 29/10/1846 El Heraldo, p. 3-4).
Quatre anys més tard, els tres dies de Festa de costum es van fer amb motiu del cinquè mes de l’embaràs de la reina “…corrida de hombres dentro de sacos, de mugeres con cántaros, etc, etc. Terminadas las funciones comenzarán las rogativas porque llegue a feliz termino la preñez.”(28/02/1850 La España, p. 1).
Que la pràctica d’aquestes “modalitats esportives” femenines sigui disruptiva no ens ha d’estranyar, donada la fragilitat política i social d’aquells temps. I no sempre el fet de córrer els homes significa que ho fessin les dones. També es probable que sí se’n fessin de curses, però sense el testimoni de la premsa. Potser també es feien apostes… en qualsevol cas, recollim dos cartells municipals on es ressenyen les curses de 1863 i 1865:
Fins ben entrat el segle XX es van continuar realitzant-se, de manera intermitent, les curses de dones amb càntirs al cap. Suposem que la generalització de l’aigua corrent a les cases va anar diluïnt la rivalitat femenina, i el sentit de fer-les. L’any 1985 La Mañana de Lleida publicava: “Avui (15/08) feia festa la vila d’Àger. Una nota tradicional l’havien constituïda les curses de dones amb càntirs al cap i sota els braços. Les concursants havien de fer el recorregut dues vegades: una anant i l’altra tornant. Iniciaven la cursa des de la sortida i, en arribar a la meta, donaven mitja volta en rodó i tornaven a emprendre la correguda de retorn a la sortida. Les dues que primer hi arribaven sense que els hagués caigut cap dels càntirs ni se n’hagués abocat l’aigua, s’agafaven per les mans i donaven uns tombsde dansa, enmig de l’alegria general de tot el poble. Fa molts anys que aquest costum s’ha perdut.” (15/08/1985, p. 2).