La dona del doll. Salvador Dalí (1918). Font: Museu Salvador Dalí
A banda del parlar salat i de Salvador Dalí, a Cadaqués no hi havia res més conegut que les curses de dolls, els càntirs amb denominació local. Tot i no trobar referències anteriors al segle XX, sembla evident que la pràctica continuada d’anar per aigua pot endinsar-se en els inicis de la civilització. Vaja, com arreu. La gràcia és el material trobat, i també la continuïtat, doncs de tant en tant se’n fan de curses avui.
Als anys vuitanta del segle XX es va recuperar la costum, que s’havia perdut per manca de… dolls. I què és un doll? Ens ho explica l’Ajuntament: “El doll és un càntir de color verd fet de terrissa. Les dones l’utilitzaren durant molts anys per anar a buscar aigua a la font quan evidentment, encara no coneixien l’aigua corrent.
El doll es portava a dalt del cap amb ajut d’un curull (aquest és un drap de cuina enrotllat i cosit en forma d’espiral que es portava entre el cap i la base del doll, per aconseguir l’equilibri del doll). Quan anaven cap a la font, com que portaven el doll buit, el posaven de manera horitzontal, és a dir, amb la “panxa” del doll a sobre del corull; 0 bé, el portaven dret però aguantant-se’l ja que al no portar pes, no tenia estabilitat. Un cop omplert d’aigua se’l posaven a dalt del cap i sobretot, anant ben rectes i sense moure gaire el cap, anaven cap a casa sense necessitat d’aguantar-lo.
Com a totes les poblacions, l’aigua potable arribà a les cases. Al principi hi va haver molta gent que hi estigué en contra, deien que si l’aigua arribava a les cases, Cadaqués perdia aquell encant que tenia en veure les dones anant cap a la font amb el doll a dalt el cap.
No cal dir que aquesta opinió no era compartida per cap dona, les quals no renunciaren a aquest avenç domèstic tan important. Així fou com les dones aparcaren els dolls a casa seva, moltes no l’han tornat a treure més, però d’altres el treuen per la festa major per anar a fer la cursa de dolls. (Encesa. Maig-juny 2004. Ajuntament de Cadaqués).”
