Començava a ser costum trobar-te als diaris entrevistes a les personalitats que anaven visitant tant Barcelona com Madrid. Els mitjans omplien la demanda popular de saber més detalls de les persones interessants de les que sovint parlaven. El seleccionador atlètic i periodista Lluís Meléndez en va fer una de curiosa a les Moles i a Aurora Villa dies abans de la celebració del campionat d’Espanya. A la Villa li agradava l’Azaña!!!
“Una raça nova i un nou esperit. Aurora Villa i Margot i Lucinda Moles, tres intel·lectuals i tres campiones
Un amic que tinc al costat en el moment d’escriure el títol que encapçala aquestes línies i que coneix el tema que tinc de tocar en el curs d’aquesta informació, em fa observar, que avui ja no hi ha necessitat de fer destacar el contrast de les dones que a la vegada pensen i practiquen l’esport.
Jo crec que l’amic té raó. Sóc un convençut de l’esport, sóc un defensor decidit dels que cultiven a la vegada la intel·ligència i els muscles, però jo sé ben bé, que això que amb un home avui no té ja importància, en té en canvi tractant-se de dones. I això que avui dia, a Catalunya les dones ja s’han entregat definitivament a l’esport. Però anem al cas.
Amb motiu dels campionats d’Espanya d’atletisme que demà i diumenge es disputaran a l’Estadi de Montjuïc, ahir varen arribar a Barcelona amb avió les atletes madrilenyes. Vàrem anar a esperar-les al Prat un grup d’amics. Segurament que elles, després d’arribar a l’hotel, cansades i marejades, no per l’avió, sinó pel sacseig de l’autocar durant el deliciós trajecte del Prat a Barcelona, degueren compendre el sacrifici que vàrem fer d’anar a rebre-les al camp d’aviació i potser ens agraïran més la nostra atenció.
—Es deliciós venir de Madrid amb tres hores — em deia Margot Moles—. Em fa l’efecte que encara no he sortit de Madrid. Això de no poguer recordar cap escena de viatge, això de qué per viatjar hom no tinguí d’encaixonar-se en el tren hores i hores es deliciós. Llàstima però, que entre anar de Madrid a Cuatro Vientos i del Prat a Barcelona, es passi més temps que no en cobrir la distància del viatge.
Parlem a l’hotel. Parlem de tot, és una conversa agradable, que jo avui intentaré reproduir. Cal però, que abans quedi ben reflectida la personalitat de les tres gentils “sportwomen”. Margot i Lucinda Moles, nebodes del Governador senyor Moles, estudiantes de dret, caràcter franc i obert, aficionades a l’atletisme, la natació, l’ski, l’hockey i el motorisme. Més aviat altes i amb la cara brunyida pel sol i els primera vents glaçats del Guadarrama.
Aurora Villa, neboda del mestre Villa, director de la Banda Municipal de Madrid, estudianta de dret, sempre somriu I sempre és la nota alegre, es parli del que es parli. Diu que l’esport és per ella una necessitat i els practica tots, fins el motorisme.
I de política què? — els he preguntat de sobte. Aurora Villa contesta decidida:
—Jo sóc azanyista fins al moll dels ossos. Es el més republicà de tots i el que ha sabut interpretar el desig del poble espanyol que va llençar-se a les urnes per fer desaparèixer un règim repriment i absurd. Jo voldria però, que Azaña continués al poder fins que acabés d’organitzar-ho tot. El primer que té de fer és acabar amb els cavernícoles.
—I vostè Margot, què opina sobre aquest punts?
—Jo crec que avui, no es pot dir que és el millor i el pitjor que ha implantat el nou règim, perquè tot es excellent. La República ha descobert estadistes formidables, estadistes que com Azaña, atrauen avui l’atenció de tothom. Però que em diu vostè de les innovacions que ha sofert l’ensenyament? I el reconeixement del dret que tenen els diferents pobles d’Espanya de regir-se per si mateixos? I aquestes llibertats que ha pogut assolir Catalunya? I el divorci? Voleu una cosa més raonable que el divorci?
Margot Moles, catalana, filla de Barcelona, però resident a Madrid des de fa sis anys, parla amb vertadera admiració de la seva Catalunya, i ens diu:
—Cregueu que sempre, en arribar a Barcelona sento que el cor em salta d’emoció. Aquesta vegada he vingut més satisfeta encara, perquè tenía ganes de venir a retre-li la visita després d’haver conquerit les llibertats per ella tan desitjades.
Canviem de conversa, i ara parlem d’esport. —Quin concepte té de l’esport, senyoreta Lucinda?
—Mireu, jo crec que avui la dona ja no té de viure amb la preocupació de si l’esport és o no és per ella. Jo he estudiat molts anys a Anglaterra, i allà la dona practica l’esport el mateix que els homes. Jo crec que això és raonable. Quines són les finalitats que amb l’esport es persegueixen? Fer la raça forta, no? Doncs pretendre fer una raça forta i que els únics que practiquin l’esport siguin els homes, és un absurd. Qué en farem que !’home sigui fort, si la dona és incapaç de poguer nodrir els seus fills amb una naturalesa forta i sana? La dona deu tenir de practicar l’esport, l’exercici físic amb continultat. Amb l’esport farà una vida sana. Avui, a Anglaterra, Alemanya i a tots els Estats on s’han dedicat amb atenció a l’estudi d’aquest problema, la dona es prepara fisicament 1 practica tots els esports. Jo no cree que el que pugui fer un heme no pugul fer-ho una dona. Tot és qüestió de preparació; preparació física per la pràctica de l’esport, preparació intel-lectual pels altres aspectes de la vida.
—En una paraula — diu Margot molt decidida—. Nosaltres no creiem en la superioritat del sexe masculi. Creiem si, que hl ha un atràs formidable de molts segles que ha cohibit i ha migrat el nostre esperit, però la historia està plena d’exemples que recolzen la tesis de que la dona està dotada dels elements racials suficients per a ocupar a la vida un lloc igual al de l’home.
Aurora Villa, amb el seu somriure interromp dient, i amb aquest castellà tan madrilenyíssim que parla, diu: —Todo esto me està muy bien, yo lo acepto todo, pero cuidado con las interpretaciones. Nosotros igual en todo al hombre, pero nosotras mujeres y ellos hombres. Que a mí, per ejemplo, Azaña me continúe pareciendo un hombre guapo y que yo le resulte guapa a quien me dirija la vista. Un mundo nuevo si, pero no un mundo al revés. Lluis Meléndez.
07/10/1932 La humanitat, p. 5