El dia 11 de novembre de 1900 V. T. Rano (el pseudònim que utilitzava Tarin en premsa) estava molt content: “Nada menos que 25 jugadores tomaron parte el jueves último en los partidos que se verificaron en la plaza.” Semblava haver aconseguit que la crida funcionés: “Las sesiones tienen lugar los martes, jueves y domingos, á las tres de la tarde, dándose cita para las mismas lo más escogido del mundo deportivo de esta capital y codeándose en los partidos la juventud clásica lo mismo con distinguidos comerciantes, industriales y propietarios que con artesanos, abogados, rentistas, etc., etc.” El dia 18 destaca, però, que “la mayor parte de los jugadores no se hallan enterados de las reglas del juego”, tot i preparar una “sesión pública, invitando á las sociedades velocipédicas de Reus, Valls y Tortosa” a sumar-se a l’entusiasme local. El dia 25 ja gosen presentar-se en societat: “esta tarde se verificará un partido de 90 minutos de duración”. La premsa barcelonina en pren nota. El 2 de desembre Tarin explica els fonaments als lectors, aficionats i practicants, corregeix errors comuns i adverteix: “sepamos comportarnos como verdaderos sportsmen, demostrando nobleza y caballerosidad.” El dia 16 albirava que “un mes más y… Tarragona contará con un team en su conjunto muy aceptable. Esta tarde se jugará con una pelota nueva, traída directamente de Inglaterra por el entusiasta Sr. Césped.”

1901. Es tanca la inscripció per a la Copa Macaya. Tard, però la “Agrupación Unionista de Football de Tarragona” presenta el seu potencial: “Andreu, Cerecedas, Pons, Rios, Iborra, Buxó, Guasch, G. Tarin, Antonio López, M. Dalmau, Comaposada, Gatell, Molina, Somolinos, Redón, Faro, Montoya y P. Aymat.” Alguns podien ser de fora, possiblement militars. Montoya va marxar de Tarragona abans de jugar. La majoria eren sportmen locals relacionats amb la bicicleta, i almenys un parell, amb el Club Ecuestre. Acorden vestir camisa blanca i pantaló negre, però finalment acaben sent coneguts com “los azules”. Es fixa el 10 de febrer per al primer partit. S’han previst 5 partits en tota la competició.

Durant tot el gener es fan els preparatius. L’Ajuntament ofereix l’ex-velòdrom de la “Esplanada” (avui, difícil d’imaginar, seria el Passeig de les Palmeres, sense edificacions), com a terreny de joc. Tarin anava i venia de Barcelona pels detalls, també acompanyat dels jugadors a presenciar partits i aprendre, mentre continuava pregonant els fonaments des de la columna dominical. “Uno para todos, todos para uno” era el seu lema. Però no les tenia totes: “hay varios que ni siquiera han visto jugar”, confessava.

10 de febrer. Amb el primer tren del matí arriba el “Club Español”, rebent tota mena de compliments. Guanyen els forasters per dos goals a zero. Tothom està molt satisfet, especialment del coratge i noblesa locals: “El team luchó con tesón y entusiasmo, pero algo falto de práctica, estaba formado por los Sres. J. Rios, E. Andreu, R. Guasch, S. Pons y J. Iborra (delante); L. Moreto, G. Tarin y A. Soler (medio); J. Comaposada y A. López (defensa) y J. Pallejá (puerta).” Jugaren un estrany 2-3-5, a ulls d’avui. Tres novetats a l’equip inicial. És la primera alineació tarragonina documentada.

El següent partit a casa va ser contra l’Hispania barceloní el dia 24. Era el club intercessor a Barcelona dels locals, amb magnífiques relacions amb Tarin. Venen un dia abans, s’entrenen a ulls del públic, i juguen dos partits. El de la Copa Macaya (5 a 0), a les nou del matí i l’altre fent un mix a les tres (Els davanters de l’Hispania amb la defensa Unionista contra la resta). La premsa descriu que jugaven mestres contra deixebles. El públic s’ho va passar bé. L’equip “local”, que anava de blau va guanyar per 2 a 0 l’equip vermell, amb un gol de Robert Guasch, el primer fet per un tarragoní que es coneix. Les cròniques destaquen també el porter Faro. En un sopar multitudinari i càntics de germanor entre els dos equips es va acabar una jornada pel record.

L’entusiasme durà poc

A primers de març comencen els problemes. Sense cap explicació aparent, deixen d’anar a Barcelona a jugar contra el F. C. B., que els havia preparat una rebuda amb banda de música, (que era una novetat) i un lunch. Tarin es va enfadar molt. Van perdre els punts, i alguns l’interès en continuar. Uns dies més tard els que quedaven se’n van penedir, i veiem a Tarin implorant poder jugar a Barcelona el 24 o 25 del mes corrent. En el mentrestant, l’Español es retira per desavinences amb l’organització. Així que el dia 18 toca la vinguda del F. C. B. a l’ex-velòdrom. Es va dir que van voler humiliar-los, desprès del desaire: 18 a 0. A la columna del diari Tarin lamenta la desídia dels seus companys jugadors, i els contrasta amb l’afició del carrer, cada cop més nombrosa, fins al punt que “El campo de juego se halla siempre ocupado por los del Instituto, los tenderos, los de la academia militar, todos practican con entusiasmo y saldrán aprovechados. Sus respectivos bandos se hallan ya constituidos y celebraron un match el domingo pasado. Bien por todos ellos.” La llavor estava sembrada. L’endemà, dia de sant Josep es juga un nou partit entre l’equip “Scholler Foot-ball Club” i la “Asociación Foot-ball Tarragona”. La relació de jugadors no té res a veure amb els de la Copa Macaya. Empat a un. Aquest mateix equip juga el dia 24 contra la Society foot-ball Intrepitch. Els del Tarragona eren “los encarnados”. Com avui.

El dia 25 només 9 Unionistes pugen a Barcelona per tornar la visita a l’Hispania. Van rebre una manita. Contra el patufet del grup, el “Franco”, tampoc van voler jugar. En canvi, van tornar a fer-ho contra l’Intrepid el dia 31 a casa.

Aquí s’acabà la seva participació en la competició. Els Unionistes deixen d’aparèixer a la premsa. Guillem Tarin deixa d’escriure la columna, i torna a les bicicletes. L’últim partit de la Copa el juguen el 14 d’abril els favorits Hispania contra el F. C. B.: 14 a 12!!! Els Hispanics guanyen la competició.

A finals d’aquell any 1901 es torna a celebrar la Copa Macaya, sense equips tarragonins.