Hem vist com des del Club Velocipedista Tarin arranja en dos mesos un equip amb nois que mai abans havien jugat a res i aconsegueix ficar “el de Tarragona”, entre els equips que van disputar el primer campionat a Espanya de futbol. I també que no va acabar bé. Les llavors no van créixer ni florir, doncs a partir de setembre de 1901 sembla completament esvaït el panorama futbolero a la ciutat. Equips creats durant l’efervescència inicial com l’Intrepid devien tenir certa activitat, com la renovació de càrrecs de la Junta aquell mes. Però ja no surten les seves gestes impreses a les pàgines dels diaris locals.
Hem d’avançar fins el 1904, quan les bicicletes duen Tarin a tornar a intentar-ho. L’excusa és la inauguració del velòdrom de Vilafranca del Penedès, on menaven esportivament els Berger, un d’ells cònsul de l’U.V.E. com Tarin. En Corredisses hi era present, i en va fer la crònica:
“El camp de futbol, convenientment marcat al centre de la pista, fou ocupat llavors pels jugadors, que eren els següents: per Vilafranca: M. Ràfols (p), Cuyàs y Berger (LI.) (d). Carbó. Berger (LI.) y Valls (m), y Ferrer. Barguñó, Sampere, Enrich y Mestres (d); y per Tarragona: Argilaga, Andreu, Guasch, García, Portillo, Casanovas, Pons, Puig, Oliva y Serrano; jutges de línia: Gamper y Manuel, y àrbitre J. Vidal a la primera part y Keller a la segona.
Tarin ja no va jugar. Nomès dos dels jugadors s’havien estrenat tres anys abans.
Al poch rato ja’s veu que Vilafranca és més fort que Tarragona. Els seus jugadors demostran gran conexió, guardan bastant els seus llochs y sobretot jugan ab gran empenta, vegentselshí las ganas de guanyar. Per una combinació molt ben entesa portan la pilota uns al devant de la porta de Tarragona y fan el primer tanto que és rebut ab grans aplausos. Desde llavors s’afirma més la superioritat dels vilafranquins que al acabar la primera part havían fet tres tantos.
Entre’ls tarragoníns si bé hi han alguns jugadors bons, els manca l’entrenament a tots y fins a n’alguns d’ells, sobre tot al porter se II veu que ha jugat molt poch. Durant la segona part, Tarragona prova alguns atachs pero son sempre rebutjats per las defensas contrarias; els de Vilafranca més valents que may fan gala de la seva combinació y logran dos tantos més ja cap al final, encara que’l cansanci’ls impedí aprofitarse més de la bona colocació d’algunas pilotas y fins s’abusà una mica de las passadas: altrament el resultat 5 a 0 hauria pogut encara haver sigut millorat.
Tothom estava conforme en reconèixer l’agradable tarde passada a Vilafranca y Is desitjos de que, tant aquets futbolistas com els de Tarragona, segueixin jugant pera poder alternar aquesta temporada ab els de Barcelona, donant lloch a festas de unió entre tots els aficionats als esports, en benefici d’aquet.” (06/09/1904 La Veu de Catalunya)
A banda del català horrorós que emprava, sí que deia una gran veritat, i és que, tot i els bons desitjos, els tarragonins no van tornar a jugar en públic fins a quatre anys més tard.
Segueix…