El dia de Sant Jaume de 1862 es produeix als carrers de Reus una gesta atlètica memorable: Salvador Castells corre gairebé cinc quilòmetres en quinze minuts, descalç. Algú gosaria fer-ho avui?
El Cos era molt més que una cursa. Era una festa popular, una prova d’agilitat, resistència i orgull col·lectiu, amb recorreguts urbans, públic apinyat als carrers i premis que anaven de la vedella reusenca al corder o cordera lleidatana, fins a les cebes del darrer classificat. Antoni de Bofarull el descriu com una de les diversions més característiques del Reus vuitcentista, amb litúrgia pròpia, estratègia de carrera i una autèntica fama local per als seus vencedors.
El 25 de juliol, diada de Sant Jaume, Reus es convertia en un formiguer humà. Era la jornada del gran mercat de bestiar, el més important de l’any, i cap a la ciutat hi arribava gent de molt lluny, compradors, venedors, traginers, curiosos, pagesos i homes de camí. Aquell dia no es corria només per un premi. Aquell dia es corria per lluir-se davant la gernació, per deixar el nom clavat a la memòria de la plaça.
I és aquí on s’alça la figura de Salvador Castells, conegut també com “Amich”, natural de Montblanc i vinculat al món dels cotxes de línia, aquell univers dur de trajectes llargs, polsosos i exigents que demanava homes resistents, acostumats al pas constant. Si el seu nom s’ignora és perquè forma part de l’estol d’aquells que han assolit la fama efímera d’un temps passat i oblidat. Al contrari: en aquell temps, la identificació precisa no era pas sistemàtica, i en aquest cas les peces encaixen amb prou força per entendre qui es trobava darrere la gesta.
La marca que el destaca té gust de prodigi. El recorregut del Cos de Sant Jaume de 1862 mesurava 4.890 metres, i el vencedor el va cobrir en 15 minuts. No és una dada menor: el mateix Diario de Reus en remarcava el caràcter admirable, i la notícia fou recollida també fora de la ciutat. Dit d’una altra manera: el que va passar aquell matí pels carrers de Reus no fou una anècdota local, sinó una actuació prou extraordinària per merèixer eco.
El recorregut va ser publicat pel Diario de Reus el mateix dia 25: “A las 11 en punto tendrá lugar el cós que recorrerá las calles de la Cárcel, Sta. Ana, Alegre, S. Magín, plaza Cuarteles, calles Seminarios, Amargura, Nolla, Vilá y travesías, Harinera, Vallroquetas, plaza Teatro, calles Rosario, Sardá, plaza San Narciso, Monté, arrabal de Sta. Ana, calle Cañís, y Sta. Ana, vuelta á los arrabales y calles Sta. Ana y Cárcel.”
Traduït al llenguatge atlètic del present, el registre continua sorprenent. 4.890 metres en 15 minuts equivalen a un ritme aproximat de 3:04 per quilòmetre, és a dir, un pas que projectat sobre una cursa moderna de 5 km donaria un temps al voltant dels 15 minuts i 20 segons. Avui, una marca així no és de corredor de diumenge ni de popular ben entrenat: és temps de corredor molt fort, de guanyador habitual en curses locals, de nivell que voreja l’elit. Fins a les Olimpíades de Melbourne (1956), no es va baixar dels 14 minuts, i el fet es que avui les millors marques es fan per sota de 13 minuts, 164 anys després (2026).
Perquè cal no perdre de vista l’escenari real. No hi havia sabatilles lleugeres, ni soles d’escuma, ni plaques de carboni, ni roba tècnica, ni avituallaments calculats, ni cronòmetres digitals. Anaven descalços, hi havia carrers irregulars, roba feixuga, revolts, calor d’estiu i una gernació a tocar, fent de passadís humà. Vist així, la gesta encara s’engrandeix.
Per això Salvador Castells mereix ser recordat més enllà de la curiositat local. És un exemple concret d’un temps en què la velocitat encara no tenia pistes d’atletisme, però ja despertava admiració col·lectiva. En ple Sant Jaume, amb Reus convertida en capital ramadera i humana del territori, Castells va fer el que fan els elegits: aprofitar el dia gran, la plaça plena i el brogit del món per deixar-hi empremta. I més d’un segle i mig després, les seves cames encara fan soroll.