La Bassa Nova forma part d’aquell mapa sentimental de Reus on la realitat i la imaginació sovint han caminat de bracet. Durant dècades, aquell indret va ser lloc de passeig, de trobada, d’esbarjo i també d’episodis menys amables, des de tragèdies personals fins a reunions obreres o controvèrsies sobre l’estat de l’aigua. No era pas un racó de postal refinada, sinó un espai ben viu, popular, concorregut i, com tants altres, una mica contradictori.
Potser per això mateix resulta tan atractiva la notícia publicada a finals de 1912 sobre la possible creació a Reus d’un club de natació per a senyoretes, “al estilo del que existe en Barcelona”. La Bassa Nova havia de servir per a l’aprenentatge, i al seu voltant s’hi prometien un casino i uns xalets, dibuixant l’escenografia social del bany distingit. Primer el perfum, després, ja si de cas, l’aigua en condicions.
La ironia creix si es recorda que, ben poc abans, la premsa local havia discutit amb certa passió si la bassa era prou neta, si l’aigua s’hi renovava diàriament o si el llot i els insectes hi tenien massa protagonisme. Mentre uns defensaven l’espai i els seus usos, altres hi veien riscos i deixadesa. Sobre aquest terreny més aviat fangós que aristocràtic, algú va projectar-hi una mena de petita Riviera reusenca per a senyoretes aplicades. El contrast és magnífic, gairebé tendre: una fantasia d’etiqueta plantada damunt una realitat tossudament terrenal.
La resta ja forma part del catàleg de les belles iniciatives que no van passar del paper. A Reus no es va construir cap piscina fins a l’any 1932, vint anys després d’aquella notícia prometedora. El club privat de senyoretes, el casino elegant i els xalets airosos van quedar, així, dins la memòria de les coses que no van ser. I potser és millor recordar-ho amb un somriure.
