Les cròniques el descriuen com un jove tarragoní de 23 anys, valent i generós, fill del cònsol d’Estats Units d’origen italià establert feia molts anys a Tarragona, que va servir amb distinció a la Legió Estrangera de l’exèrcit francès durant la Primera Guerra Mundial, on hi va deixar la pell l’agost de 1917, quan el front, aparentment estable, semblava allunyat de les principals batalles.

No va ser l’únic caigut del Camp de Tarragona. El govern francès va concedir tres medalles, a títol pòstum, a fills de Gandesa, Tivenys i al malaguanyat soci del club, futbolista pioner i ex capità que fou d’una penya de nom extravagant en un partit que s’havia de jugar a Reus, que no consta haver-se celebrat però sí anunciat: “En el tren de las 12,15, partirán para Reus los equipiers que componen el bando del Club Gimnástico «Balón Club Kooolossal» para jugar contra el Real Club Deportivo Reus un violento partido de foot-ball en el soberbio campo que éste posee en la carretera de Salou, para disputarse 11 medallas de oro chapeado. Integrarán el notabilísimo team local los siguientes atletas: Portero, M. Godall. Defensas Bas-Odena. Medios, Nin-Guido (cap.)—Morera. Delanteros, Rosanes, Sanromá, Elíseo, Peris, J. Godall. Suplentes, J. Gibert, Seugon (Nogués), Tranquiliano, Gasulla. Lucirán probablemente el maillot rojo.”

A banda de destacar la predisposició del redactor a la previsible baralla, aquesta Nota de Sport del Diario de Tarragona del 8 de gener de 1915 és la primera referència que hem trobat sobre el seu pas pels camps de joc, i s’estén fins al gener de 1916, després del qual hauria pres la decisió de marxar a la Guerra. Així el recordava un amic i company en l’esport: “En Guido era un home excepcional, optimista i feliç. S’entendria enfront del més lleu sofriment i brau fins a la temeritat, era esforçat campió de tota causa justa.”

Agostini desapareix de la vida pública tarragonina fins el març de 1917, quan torna 15 dies a la ciutat de permís, i és considerat un heroi: “Era de veure amb quina paciència s’estava hores i hores responent a les inacabables preguntes que li fèiem els amics, ansiosos de sentir dels seus llavis autoritzats, les peripècies de la seva campanya.” Però el viatge de retorn al front només va ser d’anada. Cinc mesos després: “Corpresos de la mes intensa emoció, hem sabut la mort de l’estimat amic En Guido Agostini, víctima de les bales alemanyes en les trinxeres de Verdum.”

El Gimnàstic li va voler retre homenatge, en un partit celebrat el 16 de juny de 1918 contra l’equip de “La Canadiense” del barri de Sans de Barcelona, que van acabar guanyant zero a dos. Ple a vessar l’estadi del carrer Estanislau Figueres, i fent el kickoff (saque) d’honor el seu germà Stanley. Alguns van promoure la perpetuació del seu record, i fins es va instar l’Ajuntament a donar el seu nom a una font pública, oferint les 1.200 pessetes de recaptació del partit (uns 20 mil euros d’avui), per a la seva construcció. S’aprovà l’estudi en l’ordre del dia, i aquí s’acabà el tràmit, doncs el pas del temps esvaeix el rastre d’aquest personatge de la vida social d’aquella època, mort per les seves conviccions en lluites alienes.