A mitjan gener es constitueix l’Agrupació Esportiva Tarragona. El fet, a primer cop d’ull, podria semblar un episodi més del ric associacionisme esportiu local. Però té un valor més profund. La nova entitat neix amb la voluntat explícita de sumar forces, eixamplar l’activitat i donar cabuda a diverses branques esportives. I en la seva junta directiva hi retrobem el nucli just d’aquesta història: Antoni Brunet com a secretari, Pere Porta com a comptador, Joan Romaní com a president. Allò que fins llavors havia existit en forma de joventut mobilitzada i assajos menors pren ara la figura d’una arquitectura possible. Ja no és només entusiasme. Comença a ser instrument.
Mentrestant, Tarragona vivia un moment de plenitud esportiva poc comú. La ciutat acumulava èxits, noms i disciplines amb una energia que avui sorprèn: el Gimnàstic en atletisme, el Nàutic en rem i natació, el ciclisme, el tennis, les proves automobilístiques, el futbol mateix, els campionats i els rècords. No era una plaça endormiscada, ni una perifèria resignada a mirar què feia Barcelona. Era, en molts aspectes, el segon gran focus esportiu de Catalunya. Aquesta densitat ajuda a entendre per què la Federació podia pensar en Tarragona com a punt natural d’expansió del nou esport. El basket-ball, per créixer, necessitava sortir de la capital. I poques ciutats oferien un terreny tan preparat com aquella Tarragona atlètica i ambiciosa.
A Reus, el juny de 1924, el simple fet que un projecte de Camp d’Esports inclogués el basket-ball entre les activitats previstes ja diu molt. Vol dir que el joc havia començat a circular com a possibilitat imaginable. Encara no hi havia pràctica estable, però sí coneixement, expectativa i un cert aire de modernitat associat a la nova disciplina. El Camp, en conjunt, començava a mirar cap al basquetbol no com una extravagància barcelonina, sinó com una peça plausible del seu futur esportiu.
La confirmació arriba poc després, quan la Federació informa de demandes d’adhesió provinents, entre altres llocs, de Tarragona. El detall és eloqüent. Potser el club encara no practicava formalment el joc, però algú ja n’havia aixecat l’antena. Algú havia entès que aquell esport, apte per a espais reduïts, amb una disciplina més marcada que el futbol, podia prosperar en casernes, escoles, claustres i camps d’entrenament. El bàsquet interessava a pedagogs i a militars per motius paral·lels: ordre, rapidesa, coordinació, domini del cos dins un marc regulat. I en aquell clima de cerca i extensió, Tarragona era gairebé una destinació natural.
La primera referència documental neta arriba com arriben sovint les notícies que després es tornen enormes: sense música. “Al camp del Gimnàstic començaren ahir els entrenaments per tal de constituir els equips de basquet-ball.” Una frase. Una línia. I, tanmateix, allà hi ha el tall exacte entre la idea i la pràctica. El joc ja no és una notícia de Barcelona ni una lectura llunyana. És una activitat que es fa, a Tarragona, per nois de la ciutat. Amb prou continuïtat per a voler constituir equips. Pocs mesos més tard, la premsa ja parla fins i tot d’una nova secció de basquet-ball, encara que aquesta formalització trigaria anys a consumar-se del tot. Els fets, com sol passar, corrien més que les actes.
En aquest mateix temps, Brunet reforça el seu paper dins la vida cívica i cultural de la ciutat. El novembre apareix com a secretari de la secció de propaganda de l’Obra del Bon Mot, sota el paraigua moral de l’arquebisbe Vidal i Barraquer. I alhora exerceix també de secretari de l’Agrupació d’Autors Novells, recita gloses i es fa present en espais on la paraula jove busca forma i autoritat. Tot això dibuixa el retrat d’un noi de divuit anys amb una gravetat inhabitual, ja entrenat en l’art de representar, organitzar i convèncer. Quan el basquetbol necessità una ànima de transmissió, ell no hagué de convertir-se en res nou. Ja ho era.
L’oportunitat de fer el salt públic arribà al desembre, en el marc d’un festival a benefici del soldat, amb el Gimnàstic i el Barça com a gran reclam futbolístic. El context era solemne i popular alhora: Espanya continuava atrapada en la guerra del nord d’Àfrica, i els partits servien també per recaptar ajuda per als batallons expedicionaris. Enmig d’aquest programa, gairebé en lletra petita, s’anunciava una demostració de basket-ball entre dues seleccions locals. Les paraules impreses semblen humils, però avui les podem llegir com el que eren: el primer pas visible d’una història nova.
La discreció tipogràfica diu molt. El basket-ball s’anunciava per a dos quarts de tres, abans del futbol, amb mitja hora escassa i sense el protagonisme del gran partit. No se l’esperava com el centre de la festa, sinó com un afegit curiós, una novetat susceptible de despertar simpatia o indiferència. Alguns diaris fins i tot el confonen amb el base-ball. D’altres ni tan sols el consideren digne de menció. Aquesta vacil·lació de la premsa és magnífica des del punt de vista històric: permet veure el joc abans de la seva legitimitat, quan encara era una criatura sense nom fix dins l’imaginari col·lectiu.
I, tanmateix, aquell 21 de desembre, a Tarragona, es jugà. El diari Tarragona publicà les dues alineacions: Pallach, Huguet, Secall, Miquel, Alsina, Cornadó i Rodríguez, d’una banda; Garriga I, Ros, Garriga II, Prunera, Gibert, Ripoll i Porta, de l’altra. Noms que venien del futbol, de l’atletisme, de les pràctiques juvenils del moment. Noms que ja coneixíem, dispersos, en anys anteriors. Ara, per fi, quedaven reunits al voltant d’una altra cosa. La demostració no fou un bolet. Fou la cristal·lització d’un procés.
La crònica que n’ha quedat és d’una riquesa extraordinària. L’autor subratlla que l’exhibició resultà entretinguda i agradà als espectadors. Explica que el joc és complet, viu, continu, que no decau. Insisteix en el seu caràcter no violent i en la seva idoneïtat, d’acord amb els tòpics de l’època, també per a la pràctica femenina. Observa l’equilibri entre els equips, l’empenta dels germans Garriga, l’encert en les rematades de Cornadó, el 4 a 2 final favorable als blancs. Però la frase decisiva és una altra, una frase que té la contundència d’un acta moral: el joc fou dirigit amb singular encert pel senyor Brunet, “alma de su implantación entre los gimnastas del decano Club”. Aquí, en aquest tros de castellà periodístic, hi ha condensat tot el capítol.
Ser “ànima de la implantació” és molt més que haver-hi ajudat. Vol dir haver estat el vector, l’alè, el transmissor principal. Vol dir que abans d’aquell dia hi havia hagut algú ensenyant regles, reunint nois, dissipant vergonyes, ordenant proves, fent de pont entre una novetat encara inestable i una estructura esportiva poderosa però cautelosa. Vol dir que el club no va improvisar aquell partit del no-res. Algú l’havia fet possible. La crònica contemporània, sense saber-ho, salva Brunet de la boira posterior i el fixa allà on li correspon: al centre discret però indiscutible del moment inaugural.
Hi ha, encara, detalls menors que donen gruix a l’escena. Un dels dos equips vesteix de verd, color gens gimnàstic, com si el club encara assagés aquella novetat amb prudència, sense haver-la incorporat del tot als seus símbols. La mateixa indiferència d’una part de la premsa reforça aquesta impressió: el basquetbol semblava, en aquell desembre de 1924, una prova, una aposta, un cos estrany que podia agradar o esvair-se. Però no es va esvair. Va agradar prou per quedar-se. Allò que havia entrat en lletra petita ja no en sortiria.
I així, gairebé de puntetes, Tarragona es convertia en la segona ciutat de Catalunya i d’Espanya on el basket-ball es practicava públicament amb jugadors locals. No hi hagué fanfàrria. No hi hagué consciència plena de fundació. La majoria dels presents probablement no sabien que assistien a un començament. Però les històries veritables solen néixer així: sense pompa, amb fred, amb presses, amb un públic més pendent del futbol, amb tipògrafs que confonen esports i cronistes que miren cap a una altra banda. I, malgrat tot, neixen. Aquella tarda de desembre, entre l’atletisme, l’hoquei i el gran partit del Barça, el basquetbol tarragoní va fer la seva primera entrada en escena. I al costat mateix del joc, dret en el punt exacte on les coses comencen a existir, hi havia Antoni Brunet Magrané.