Entre l’agost i el setembre de 1889 dos joves s’aposten entre sí per comprovar davant de testimonis qui era millor nedador. Primer ho fa el suís, que duia només tres mesos a Tarragona; l’altre era fill d’un comerciant de vins. El nouvingut William Tarin la guanya, i amb els seus amics ho celebren. Engrescat, quinze dies més tard l’Alberto Goupille augmenta el valor del repte, sortint de Salou. I se’n surt. I tornen a celebrar-ho.
Aquesta introducció dóna pas a recordar els dos personatges que van “inventar” les travessies per mar a la costa nostra. I possiblement a Espanya, perquè no n’hem trobat d’altres més antigues. De fet, totes les conegudes són posteriors a 1900. Aquí parlem de molt abans.
Un d’ells arriba el 5 de març de 1889 de València, no queda clar si per aprendre o ja n’havia aprés, en això de comissionar vins per a l’exportació, i s’hi va quedar. L’altre era de la ciutat, a mitges. Així ho explicava Luis M. Mezquida en una biografia periodística en tres capítols al Diario Español que finalitzen amb un prec perquè donessin el nom del suís a un carrer del nou eixample: “En Julio de 1889 gana una apuesta consistente en un agasajo de 500 pesetas a celebrar entre los amigos por haber realizado la proeza de recorrer a nado la distancia existente desde los Baños del Milagro a la contrapunta y regreso, unas ocho millas aproximadamente. Tarda en hacer el recorrido cuatro horas y 25 minutos.” (27/08/1947 Diario Español, p. 7). Així va ser la presentació en societat de qui marcarà el to esportiu de la ciutat de Tarragona les següents dècades: William, Guillermo, Guillem Tarin.
Hem trobat la crònica de l’espectacle que Tarin va organitzar, tres mesos després d’arribar. Amb una advertència curiosa:
“Una apuesta norte – americana. A las seis de la mañana del domingo último tuvo lugar una apuesta, que por su originalidad la consideramos propia de un yankee.
El joven suizo don William Tarín de 20 años de edad, del Comercio de esta plaza, concertó una apuesta consistente, en un banquete para varios de sus amigos, contra dos franceses de este comercio, á que iría y volvería nadando desde los baños del Milagro hasta la embocadura de nuestro puerto y viceversa. A dicha hora tuvo lugar el citado ejercicio de natación seguido por un bote, llegando al puerto sin fatiga de ningún género, donde se detuvo una media hora regresando al punto de partida, arribando algo cansado particularmente de las piernas, y ganando como es consiguiente dicha apuesta. El trayecto recorrido por el nadador fue de unos 8 kilómetros tardando en su travesía unas cuatro horas; y al llegar á tierra, fue objeto de una verdadera ovación por la inmensa concurrencia que asistió á presenciar la apuesta.
EI señor Tarin ha dado pruebas bastantes de ser un consumado nadador, y nos felicitamos de que haya salido bien de la apuesta, empero le aconsejamos que no procure hacer en lo sucesivo ejercicios de natación, tan sumamente largos, teniendo en cuenta los muchos perjuicios que podría ocasionarse por recorrer sitios que debe desconocer y por la continua lucha que tuvo que sostener en el rompe olas inmediato al Puerto.” (13/08/1889 La Opinión, p. 2). No consta que ho tornés a fer.
“Dentro del agua se comió nueve huevos duros y se bebió una botella de vino rancio…”
L’Alberto Goupille, fill d’un mercader de vins establert feia anys al port, devia ser dels primers amics a la ciutat, doncs tenien una edat similar. Per això no ens sembla estrany que, ferit en l’amor propi, li tornés l’aposta al William, fent-la més grossa:
Veiem mencionat “el suizo” i els amics que l’esperaven. Tarin va perdre l’aposta, però va guanyar amics per temps. Els germans Goupille es van destacar en l’activitat esportiva de la ciutat en l’últim terç del segle XIX. L’Emilio va ser el president honorari de la primera entitat ciclista, el “Club Velocipedista”, que en essència ja existia aquell mateix any: “Proyéctase fundar en esta ciudad un club velocipidista y gimnástico en la rambla nueva de San Juan.” (30/08/1889 Diario de Tarragona, p. 2). Tarin va ser un dels fundadors.
Els reptes i desafiaments per apostes eren moneda comú aleshores, i la natació va ser un pretext més. Sense anar més lluny, uns dies després de Goupille altres es van animar a emular els estrangers: “Dícennos que esta madrugada se realizará una apuesta entre dos dependientes del comercio, para probar quien resiste mas tiempo el ejercicio de la natación.” (14/09/1889 Diario de Tarragona, p. 2). No es publica el resultat del repte.
Devien obeïr l’advertència que des del diari se’ls va fer, de no exposar-se en això del mar, perquè no tornem a veure’ls remullats. i amb ells, ningú més que públicament nadés fins molts anys més tard.
La data oficial d’inici de la natació reglamentada a España està fixada en el 1907 a Barcelona. Hem comprovat, però, que ja feia divuit anys que, a la seva manera, es fruïa competint dins l’aigua a Tarragona.
JMP