L’auriga era el conductor dels cavalls al circ. No cal repassar l’abundant filmografia realitzada per situar-nos-hi. El circ de Tarraco era l’espai públic on es realitzaven les curses de cavalls i carruatges, en format bigues (dos) i quadrigues (4). Tenia una capacitat per a uns 20.000 persones. Va ser edificat durant el govern de l’emperador Domicià (81-96 dC) i s’hi van celebrar espectacles fins al segle v dC. La seva construcció tenia relació amb la concessió per part de Vespasià del ius latii a les províncies hispanes pels volts de l’any 73 dC, i forma part d’un gran complex monumental estructurat en tres terrasses que esdevindrà el reflex de l’imperi a la Tarraconense.
Els aurigues van ser els “esportistes” més coneguts de la nostra antigüitat.
Eutiques
Aquest esclau va morir molt jove, als 22 anys, i el seu “club de fans”, capitanejat per Flavius Rufinus i Sempronius Diofanis li van dedicar una làpida funerària que és el testimoni del seu pas per la història, doncs no en sabem res més d’ell. En ella es recorda que Eutyches tot i ser encara un corredor de bigues ja s’atrevia a conduir les difícils quadrigues i lamenta la seva prematura mort per cruel malaltia:
“Als déus Manes de Eutiques, auriga de 22 anys. Flavio Rufino i Sempronio Diófanes ho han fet per al seu esclau que s’ho mereixia.
En aquest sepulcre reposen els ossos d’un auriga principiant, però que no desconeixia l’art de dirigir cavalls amb les regnes a la mà. “Jo que m’havia atrevit a conduir carros de quatre cavalls i tot i això no passava fins i tot dels de dos. Els cruels fats van envejar els anys que tenia, fats contra els quals no pots oposar la teva voluntat. A l’hora de morir, no em va ser concedida la glòria de fer-ho al circ, perquè la massa pietosa em pogués plorar. Malalties ardents van cremar les meves entranyes, i la mà dels metges no les va poder vèncer. Caminant, t’ho prego, deixa caure unes flors sobre les meves cendres, potser mentre era viu tu mateix em vas aplaudir”.
Com a curiositat destaquem el breu que dos mil·lenis més tard li dedicà el diari AS: “El Ben Hur de Tarragona se llamó Eutyches y cuenta la leyenda que fue un auriga con un par, uno de esos intrépidos machos a la romana cuyo valor y alto sentido de la táctica y la estrategia han inspirado montones de películas.” (12/12/2001).
Fuscus
La dedicada al conductor Fuscus de la factio veneta, els blaus, va ser encarregada encara més literalment pel seus studiosi et bene amantes. El text llatí conclou amb una darrera línia redactada en grec:
“Hem consagrat un altar a Fusc, de l’equip blau, dels nostres recursos, afeccionats com n’erem i devots seus, per tal que tothom el reconegui com a record seu i penyora d’afecte.
La fama la mantens sencera, per les teves carreres has merescut lloança, has competit amb molts, tot i sense diners, no has temut ningú, a pesar de patir enveges, sempre has callat, íntegre, has viscut honradament, però com a mortal has mort quan t’ha trobat el destí.
Siguis qui siguis (que llegeixes), en buscaràs un altre com aquest. Atura’t, vianant, llegeix amb calma, si vols recordar, si vols conèixer qui era aquest home.
Temi tothom Fortuna, digues només això: «Fusc té ja les lletres de la mort, té una tomba. La inscripció recull els ossos, ja està bé! Fortuna, ja pots marxar. Hem vessat llàgrimes per aquest innocent, i ara vessarem vins. Preguem que reposis plàcidament. Ningú comparable a tu!»
Per sempre més es parlarà de les teves lluites (carreres).” Doncs així és, dos mil anys després.
Fonts:
Tarraco Arquitectura y urbanismo de una capital provincial romana, Vol II La Ciudad imperial. URV 2015.
Poesia sobre pedra: l’altar dedicat a Fusc de Tarragona (CIL II 4315, RIT 445), revisitat. Joan Gómez Pallarès Universitat Autònoma de Barcelona Departament de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana. 19/12/1997
Joan Gómez Pallarès (2002a i 2002b, PELPC, T7)
Youtube. Patronat Municipal de Turisme de Tarragona.