Les dones tenien encomanades per la societat diferents esforços físics diaris, com anar a buscar aigua a les fonts o rius. I d’aquí a les rivalitats de gènere hi ha un pas. Segur que es feia molt abans, per la pròpia naturalesa del fet. Dur un càntir al cap era una obligació per la dona pagesa i urbana en els temps que les cases no tenien aixetes per on ragés l’aigua. El fenomen de l’aigua corrent és tan recent, que hem perdut la memòria col·lectiva de com vivien de joves les àvies del boomers d’avui.
Les curses de dones amb càntirs les podríem considerar un “esport”, o les deixem com una mena de manifestació de cultura popular del seu temps? No sabem on, quan o qui va introduir-les, ni quan van deixar-se de fer. La primera documentació trobada és del 1836 a Mallorca, i ho donem com a suposició, doncs no s’explicita.
1836. Binissalem i Sant Joan
El 18/05/1820 El Diario Consitucional de Palma publica el poema de Joan Josep Amengual i Reus (1793-1876) titulat “La pastoreta d’Aiamans”. És una glossa a la nova Constitució “que els lliura de ser esclaus”, i es van organitzar tres dies de festes per la seva publicació: “Heurieu vist corregudes allôure y de dins es sac, se varen corre’s pollastres es cambux y es tebac.” Serveixi d’introducció perquè és a Binissalem on trobem la primera referència a una cursa femenina, uns anys més tard:
“Habiendo sido destinado el dia 24 del actual para colocar el retrato de nuestra amada Reina Isabel II en la casa Consistorial … luego después habiendo subido al cuarto principal al respetable clero, Milicia nacional y pudientes del pueblo, les obsequió el Ayuntamiento con un abundante refresco costeado por el mismo; después del cual hubo corridas de hombres, mugeres y caballerías.” (13/08/1836 Boletín oficial Balear, p. 3). És la primera menció a la premsa espanyola que hem trobat sobre la participació de dones en curses populars.
El dia 27 d’agost d’aquell mateix any el Boletín oficial Balear (p. 4) publica un comunicat de la vila de Sant Joan molt similar al de Binissalem, doncs es tractava de celebrar la “pujada als altars” del retrat d’Isabel II. Les festes, similars també, i “se hicieron corridas de hombres, mugeres y caballerías”, i després ball. No sembla pas casual. En aquell moment històric, les dones illenques es devien sentir més lliures que mai, i ho exterioritzaven de la mateixa manera que els seus companys.
Poques se’n devien fer. La mostra és aquesta informació d’anys més tard: “Idas y venidas En la tarde del Domingo no cesaron de ir y venir de Mahon para villa-Carlos y viceversa, cuantos coches grandes y pequeños existent en el radio de esta Ciudad. Había en el último pueblo, según se dijo inexactamente corridas; però corridas de mugeres, porque según se comentava por la gente aficionada a invenciones, se pensava dar al bello sexo cierta preponderància, tomando parte en todas las diversiones y actos de nuestras sociedades; pero, a la verdad, mas tarde hemos visto con satisfacción que semejante dicho, fué una de tantas filfas como cuenta la gente de buen humor. La corrida que tuvo lugar en Villa-Carlos, se desempeñó por hombres hechos y derechos, habiéndose divertido admirablemente cuantas personas concurrieron a presenciarla.” (05/08/1868 Diario de Mahon, p. 3).
Després, el buit.