Situem-nos a primers de desembre de 1908. El president de El pedal va aprofitar en tres dies, dos festius, per encabir-hi quatre etapes per fer 310 kilòmetres passant per totes les capitals de comarca que va trobar (Valls, el Vendrell, Reus, Mora la Nova, Tortosa i la capital), va buscar i trobar patrocinadors per a l’aventura, i la va promoure vers el món des de dins (dons la va córrer), i des de fóra (com a corresponsal de El Mundo Deportivo, i com a articulista al Diario de Tarragona). Fou la primera iniciativa de cursa per etapes feta a Espanya.

No hi havia equips. No podien ser professionals (que nomès corrien en velòdroms o curses d’un dia remunerades). Eren aficionats amb la seva propia màquina, poques d’elles dissenyades per a la competició, sovint amb els recanvis al coll fent front a camins de carro plens de sots impracticables quan plovia. I els va ploure. I van venir francesos i alemanys a corre-la!

Anècdotes n’hem trobat forces, però també el reportatge fotogràfic en català dedicat per la revista El gràfic. És breu, més mengívol que una relació de textos dels molts diaris locals i també de Barcelona i Madrid que li van donar la benvinguda. Tres anys després es va engegar la Volta a Catalunya, que encara perdura. Per a la Vuelta es va tenir que esperar fins a la República.

“La imperial Tarraco, la vella ciutat de les muralles ciclopeas, ha vibrat aquets dies al ressó de les ruidoses bocines. Y per sos carrers encantats ha passat un alé de modernitat, com una rialla del mon nou que per ells no passaba.

La voluntat d’uns quants joves ha fet el miracle. En Tarín, ab ses energíes ha conseguit lo que poc avans hauría semblat imposible.

Gent, molta gent per tot arreu. El Grand Hotel, iniciador de la carrera, semblava un formiguer de tanta que n’hi havía. Els corredors al sortir pera posar-se en ratlla, anaven enrotllats de públic, que tantmeteix semblava una manifestació.

La gentada avansaba sorollosament, anunciant l’arribada dels atletes qus anaven a disputarse el premi. Sota aquell cel tan blau, devant del mare nestrum, el antic camp d’acció dels vells helenics, l’imaginació se sentía sujestionada, y semblava qu’eram de nou en temps d’olimpiades y que’l geni grec floría de nou en nostra terra.

El diumenge, a las dotze y y mitxa, va donarse la sortida pera la primera etapa y cincuanta y un corredors de totes bandes, van llensarse ardidament a la carrera, a la lluita épica que tenía que durar tres diez y una salva d’aplaudiments, sorollosa y entusiasta, va encoratjar a n’els lluitadors en sa sortida.

Tarragonins y forasters han respost a la crida y els uns ab sas energíes y’ls altres ab sos esforsos sobre-humans, han fet que lo que semblava un somni de gent jove, hagi sigut una realitat esplendorosa.

Després de tres díes de lluita encesa, després d’abocar a dolls energía y forsa, el premit ha anat a les mans més esforsades. Els guanyadors, quins retrats publiquem per ordre en aquesta plana, sigueren en Paul Mazan, sobre máquina Casanovas» qui per tant ha guanyat les dugues copes; en Joh Hohe, sobre «Durkopp» y l’Enric Carrère. Els dos campions (velocitat y mitx fondo) d’Espanya, en Jaume Durán y en Otilio Borrás, tingueren que retirarse per algunes averíes.”

15/12/1908 El gràfic, p. 8-10. Any I, núm. 8, 20 cèntims. Totes les fotografies han estat colorejades.