Aquest relat no neix, pròpiament, en una pista. Ni tan sols s’origina aquí. Com tantes històries modernes del país, comença en un indret on ningú no hauria anat a buscar l’origen d’una futura tradició tarragonina: Urbana, Illinois.
Allí hi arribà, a finals de l’estiu de 1907, un jove vallenc acabat de titular, Eladi Homs, amb una beca escassa, una curiositat immensa i la voluntat de mirar de prop les noves tendències pedagògiques dels Estats Units. No hi anava a cercar un esport. Hi anava a cercar una manera nova d’educar. Però sovint les revolucions entren per portes laterals.
Homs, que anava just de diners i devia alimentar la butxaca escrivint a la Crònica de Valls, es trobà de cop davant una societat que havia convertit l’esport en espectacle, disciplina i catecisme civil. El que el va deixar embadalit no fou tan sols la violència ritual del football rugby, sinó la coreografia humana que l’envoltava: la massa compacta del públic, els crits reglats, els directors dels yells bellugant braços, cames i cos com si dirigissin una litúrgia tribal, el tremolor d’una multitud obedient a una pulsació comuna. El jove del Camp, avesat a altres gestos i altres places, hi va intuir alguna cosa més fonda que una diversió universitària. Aquell món li semblà una escola viva d’energia col·lectiva.
En una d’aquelles cròniques, gairebé de passada, hi compareix ja el basket-ball. No com a tema central, encara no, sinó com a peça d’un paisatge esportiu que el sorprèn i l’interpel·la. La menció és menuda, però té valor de símptoma. El joc entra primer en català com una notícia del món, com un mot exòtic, com un senyal d’aire nou. Encara no hi ha pistes, ni equips, ni públic, ni tradició. Hi ha només el nom. I, tanmateix, tota història comença així: amb una paraula que encara no té cos.
Durant tres anys, Homs va anar convertint l’experiència americana en reflexió. El que havia vist als Estats Units no ho llegia com una extravagància de campus, sinó com una possible medicina contra l’ensopiment pedagògic del país. En tornar, el 1911, presentà a Reus, al Primer Congrés d’Ateneus de Catalunya, una proposta que avui encara respira modernitat: menys recitació memorística, menys aula tancada, menys obediència passiva; més natura, més autonomia, més experiència, més vida. I en aquell programa reapareix el basket-ball, definit com un joc higiènic i bell, adequat als apetits d’acció dels nois i encara desconegut entre nosaltres. El mot, ara, ja no era una curiositat. Era una promesa.
No es tractava només d’importar un esport, sinó d’importar una idea del jovent. Alexandre Galí, amb qui Homs compartia sintonia pedagògica, va donar cos a aquest impuls a l’escola Vallparadís de Terrassa, on l’activitat física esdevingué matèria formativa i on sovint s’ha volgut veure un dels primers tempteigs basquetbolístics de l’Estat en l’àmbit escolar. No és una dada secundària. El basquetbol, entre nosaltres, no va arribar primer per la ruta dels grans clubs ni per l’epopeia dels campionats. Va entrar, abans que res, per la via severa dels pedagogs. Abans de ser espectacle, fou mètode. Abans de ser soroll de graderia, fou disciplina del cos i de l’esperit.
Aviat a Barcelona, alguns gimnasos n’assagen adaptacions i fins i tot li canvien el nom.
Si voleu més informació, la teniu en una peça d’aquest portal: http://troby.cat/2023/05/01/1912-jaume-garcia-alsina-introdueix-el-basket-ball-a-barcelona/
L’any 1916, amb la publicació d’Els jòcs de pilota, del tarragoní Josep Elies Juncosa, sota l’empara del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, el nou joc guanyà carta de naturalesa escrita. Aquell petit manual esportiu en català no sols fixava regles. També certificava l’existència d’una cultura física en construcció, d’un país que volia aprendre a moure’s d’una altra manera. Al costat del futbol, del tennis o de la pilota basca, hi figurava el basket-ball, encara novetat, encara lluny del gran públic, però ja visible en l’horitzó.
El pas decisiu es produí amb el retorn d’Eusebi Millán a les Escoles Pies de Barcelona el 1921, després d’una llarga etapa cubana. Amb amistats útils, empenta institucional i una intuïció clara del potencial del joc, Millán contribuí a convertir allò que fins aleshores havia estat sobretot un impuls pedagògic en una pràctica esportiva amb vocació pròpia. Les Escoles Pies, El Laietà, l’Europa, el Patrie, la figura de Bricall, l’aparició de reglaments encara confusos, els primers enfrontaments entre clubs: tot plegat marca el moment en què el basket-ball deixa de ser una promesa d’aula i comença a buscar carrer, camp, continuïtat.
Cap al tombant de 1923, el nou esport ja havia sortit del laboratori pedagògic i començava a buscar territori. I en aquest desplaçament cap al món real, el Camp de Tarragona no fou una perifèria tardana. Més aviat al contrari. Hi arribà d’hora perquè el terreny, sense saber-ho del tot, ja estava preparat: per la mirada avançada d’alguns homes del Camp, per la circulació d’idees, per la premsa, per la vida associativa i per una joventut que començava a entendre l’esport com una forma d’afirmació. El joc encara es jugava amb set homes per equip i sobre camps de futbol. Però sota aquella precarietat hi bategava una força molt moderna: la sensació que tot estava per arribar.