Brunet tenia divuit anys quan Tarragona veié per primer cop una exhibició pública de basket-ball amb jugadors locals. És una edat que, vista des de lluny, gairebé intimida. Divuit anys i ja actuava com a àrbitre, entrenador i motor d’un grup de joves que s’aventuraven a ensenyar un esport nou abans que comencés un partit del Gimnàstic contra el Barça, en plena campanya benèfica a favor dels soldats dels regiments aquarterats a la ciutat. Aquest detall, per si sol, ja té gruix simbòlic: mentre el país encara sagnava per la guerra del Marroc i el futbol ocupava tot el centre de l’escena, un noi de divuit anys obria una escletxa perquè un joc estrany, sense tradició ni prestigi, trobés públic i respiració.
Abans d’avançar, cal esmenar una confusió que durant temps ha enterbolit aquest inici. No fou cap Manuel Brunet, ni cap periodista vigatà trasplantat de l’estranger, qui introduí el bàsquet a Tarragona. La documentació apunta amb claredat cap a Antoni Brunet Magrané, nascut a Valls el 5 de maig de 1906, però aviat instal·lat a Tarragona, vinculat a la parròquia de Sant Joan i format a les Escoles Cristianes de La Salle. Restituir aquest nom no és una mania de notari. És un acte de justícia. Perquè les històries fundacionals, si volen caminar dretes, han de començar per dir bé qui hi era.
El més singular és que Brunet no apareix, fins on avui podem veure, en cap alineació. No fou, pel que sembla, home de pista en el sentit clàssic. No hi ha cap crònica que el presenti encistellant, ni cap taula que l’inscrigui entre els jugadors. Però aquesta absència, lluny de rebaixar-lo, l’engrandeix. Perquè hi ha pioners que no deixen petja en el marcador, sinó en l’arrencada mateixa del partit. Gent que no protagonitza l’acció final, però fa possible que l’acció existeixi. Brunet sembla pertànyer a aquesta raça discreta i decisiva: la dels qui ordenen, convencen, transmeten i empenyen.
La seva trajectòria juvenil ajuda a entendre-ho. El 1921, amb només quinze anys, ja el trobem presidint el Pomell de Joventut Amor i Germanor, amb seu, significativament, a casa seva, al carrer Gasòmetre. El món dels Pomells, nodrit de catalanisme, religiositat, disciplina i vocació formativa, funcionava com una escola paral·lela de paraula, de comunitat i de lideratge. I Brunet hi emergeix ben aviat com un noi amb veu pròpia. Fa conferències d’història de Catalunya, participa en commemoracions patriòtiques, assumeix responsabilitats públiques i impulsa una secció esportiva amb una idea molt clara al darrere: treure els nois del carrer, del cinema i de la inèrcia, i donar-los un motiu de grup. Aquest detall és fonamental. Abans d’acostar-se al basquetbol, Brunet ja havia entès l’esport com una forma d’ordenar energies.
Quan el Pomell posa en marxa la seva secció esportiva i constitueix els primers equips de futbol, el gest és més profund del que sembla. No s’està improvisant una distracció. S’està assajant una manera de fer ciutat des de baix, una pedagogia del jovent per via d’acció. I aquest talent per agrupar, animar i donar continuïtat a una iniciativa és precisament el que farà falta, dos o tres anys després, quan el basket-ball demani no sols practicants, sinó traductors socials. Algú havia d’agafar una novetat encara sospitosa i tornar-la acceptable. Algú havia de passar del nom al fet.
El 1922 ja comencen a desfilar, entre partits modestos i notes de premsa aparentment menors, alguns dels noms que seran decisius: Pallach, Porta, Rión, Huguet, Alsina, Garriga, Ripoll, Miquel, Rodríguez. Encara juguen a futbol. Encara no saben que la posteritat els llegirà d’una altra manera. Però el planter hi és. En aquests camps menors, en aquestes alineacions juvenils, en aquests partits sense gran solemnitat, el futur ja s’està escalfant. Fins i tot l’atzar documental sembla conspirar a favor d’aquesta lectura: a finals de 1922, les alineacions d’un partit entre el Pomell i el quart equip del Gimnàstic permeten reunir, retrospectivament, un equip complet de bàsquet de set jugadors. Com si la història, sense dir-ho, ja hagués preparat les peces sobre el tauler.
Brunet, mentrestant, continua creixent en una doble direcció. D’una banda, apareix en ambients de formació més acadèmica, com els premis de l’Aliança Francesa. De l’altra, s’intueix un pas per Barcelona, possiblement lligat als estudis de pèrit químic i, molt probablement, a la descoberta més directa del nou esport. No en tenim una acta solemne d’iniciació, però la seqüència fa pensar que entre 1922 i 1923 pogué veure-hi jugar, aprendre’n els rudiments i entendre que aquell joc oferia alguna cosa diferent: rapidesa, ordre, disciplina, modernitat. No calia que en fos una figura tècnica. N’hi havia prou que en percebés la potència.
Quan reapareix a Tarragona, el 1923, ho fa de nou en posició de comandament, presidint un altre Pomell, Catalunya Nova. Alhora, el Gimnàstic viu una etapa esplèndida en atletisme, amb una pedrera de joves poliesportius que alimenta un ecosistema ideal per a l’arribada del basquetbol. Ripoll, Ros, Cornadó, Rodríguez i altres noms de la futura nòmina basquetbolística apareixen ja destacats per la premsa com a promeses d’esperit pur i continuïtat. No és una simple coincidència. El bàsquet no aterra damunt un desert. Aterrarà damunt una ciutat on el cos juvenil ja havia après a organitzar-se, a competir i a voler més.
I encara hi ha un altre tret que acaba de perfilar Brunet: la paraula. A finals de 1923 el trobem llegint poesia en actes dels Autors Novells. Aquesta presència literària no és una anècdota decorativa. Ajuda a entendre la seva autoritat. Brunet no era tan sols un agitador esportiu. Era també un jove amb capacitat d’oratòria, de representació i de seducció moral. Un noi cridat a fer de pont entre àmbits. Entre esport i cultura, entre joventut i institució, entre entusiasme i organització. Quan la història del bàsquet al Camp exigí algú capaç d’encarnar una novetat i fer-la creïble, ell ja s’havia estat entrenant per a aquell paper sense saber-ho.