Hi ha figures que entren a la història fent soroll, i d’altres que hi entren gairebé de puntetes, com qui ordena una aula abans no comenci la classe. Victorina Pi pertany a aquesta segona estirp. Mestra brillant, activa ja des de finals del segle XIX i vinculada a un entorn pedagògic inquiet, la seva trajectòria permet seguir el rastre d’una modernitat encara tímida, però obstinada, que al Camp de Tarragona volia obrir finestres allà on molts encara preferien parets.
Quan es repassen els primers passos del futbol, el relat acostuma a quedar atrapat entre noms masculins, clubs embrionaris i partits més o menys fundacionals. Però el 1908 hi ha una altra línia igualment reveladora: la del futbol que entra a l’escola i que s’ofereix a la comunitat com a espectacle educatiu. És aquí on apareix Victorina Pi, al costat del seu marit Joan Llach i d’altres mestres que entenien l’ensenyament com una forma activa de construcció cívica.
L’any 1908, a Vila-seca, aquesta modernitat va prendre la forma inesperada d’una pilota. Les cròniques parlen del “Club de Foot-ball” de l’escola pública de nens dirigida per Joan Llach, en una festa escolar que va mobilitzar tot el poble, amb tribunes, flors, serpentines, fotografies i un ambient que la premsa comparava, amb aquella alegria una mica emfàtica tan del temps, amb una Suïssa trasplantada al Camp. Victorina Pi hi apareix no com a figura decorativa, sinó com una peça activa de la jornada: obsequiant els joves futbolistes amb un lunch i participant d’un dispositiu pedagògic que volia convertir el joc en cultura cívica.
Pocs dies després, el 17 de maig, el futbol tornava a escena a Salou dins una “fiesta escolar pedagógica” compartida amb l’escola superior de Reus, al capdavant de la qual exercia el pedagog (nom) Poch. El programa era tota una declaració de principis: excursió instructiva, cant patriòtic, gimnàstica sueca, exercicis eurítmics, míting pedagògic i, al centre de la tarda, un partit de foot-ball dels alumnes de Vila-seca amb els de Reus. La notícia afegia a última hora que també hi prendria part la distingida mestra Victorina Pi. El futbol, doncs, no hi era com un caprici ni com una nota pintoresca: era el número “sensacional” d’una pedagogia que volia instruir delectant, enfortint el cos i despertar els pobles.
Aquell dia de Salou, a més, va deixar una escena que resumeix bé l’època: els nois van començar el partit, el públic observava amb entusiasme, i el baló va acabar rebentant en el moment més interessant. Una petita tragèdia de cautxú, sí, però també una metàfora deliciosa d’aquells inicis: el futbol escolar avançava encara amb eines precàries, però amb una energia desbordant. El novembre del mateix any, a Tamarit, els alumnes de Llach tornaren a jugar i la premsa ja els descrivia “més com a professionals que com a nens”, dominadors d’un joc “provechós”, capaç d’arrencar aplaudiments espontanis. El que havia començat com una novetat començava a semblar una pràctica consolidable.
Amb el pas del temps, la seva figura guanya encara més relleu. El 1913, després de la seva experiència a l’estranger, intervé en debats pedagògics defensant models d’educació infantil més avançats que els habituals aquí. I el 1914 ella ho formulà de manera rotunda en una ponència sobre “Los deportes en las escuelas de niñas”. Hi defensava que l’esport era tan necessari per a la dona com per a l’home, que tots els esports practicats pels nens podien ser practicats també per les nenes, i citava expressament el foot-ball entre les activitats adients. Aquí la pionera ja parla sense cortina ni eufemisme: el que abans havia estat una pràctica compartida en l’ambient pedagògic es convertia ara en doctrina pública.
Per això Victorina Pi mereix un lloc propi en la història esportiva i pedagògica del país. No només perquè va ser a prop d’un dels primers episodis de futbol escolar documentat al territori, sinó perquè va entendre molt aviat que el joc, el moviment i l’educació física podien formar part d’una escola nova i també d’una nova mirada sobre les nenes.
Victorina Pi no és només una mestra que “hi era”. És una baula primerenca d’una altra manera d’entendre l’educació, el cos i la infància. En un país on massa sovint l’escola femenina es volia resignada a l’ornament, ella mirava cap a Europa, discutia models, qüestionava rutines i situava també les nenes dins l’horitzó esportiu. Per això, quan a Vila-seca i Salou apareix una pilota l’any 1908, no és només una anècdota local: veiem com el futur, amb faldilles llargues, sabates plenes de sorra i una certa calma de mestra que ja ho ha entès abans que els altres, comença a donar els primers tocs.