Teresa Castellanos va arribar dues vegades a Barcelona: primer com una celebritat del floret; després, abans de desaparèixer, malalta i auxiliada pels companys d’ofici.
El març de 1864, a l’acadèmia de Luis Zafrané, al carrer del Palau de Barcelona, es va anunciar un assalt d’armes “en obsequio” de Teresa Castellanos de Mesa. L’expressió era amable, però amagava una realitat molt menys brillant: aquella dona, que anys abans havia estat presentada com una figura admirada a París, Madrid i altres capitals, arribava ara amb la salut trencada i una situació econòmica prou precària perquè els seus companys d’ofici organitzessin funcions a benefici seu. El floret, que havia estat instrument de fama, es convertia en l’últim fil d’una xarxa de socors.
No era una qualsevol. Teresa Castellanos havia nascut a Madrid el 1818, o potser el 1817, segons les fonts, en una família marcada per les armes. El seu pare, Manuel Castellanos de Mesa, havia estat professor d’esgrima del Colegio de Cadetes de la Isla de León i després del cos de Guardias de Corps. El seu germà Cándido també fou mestre d’armes. Ella va aprendre en aquell ambient militar i masculí, però no per fer-ne una simple habilitat domèstica o pintoresca. Als quinze anys ja havia descobert, segons la literatura biogràfica del seu temps, una passió decidida per les armes. I el 1835, encara molt jove, ja donava assalts d’esgrima a Madrid.
La seva llegenda diu que va marxar cap a França en plena guerra carlina, travessant l’Aragó i entrant per les muntanyes de Jaca. Potser fou així. Potser el relat va guanyar una mica d’èpica pel camí, com acostuma a passar quan els diaris volen fabricar personatges. Però la seva presència a França no és cap fantasia repetida de gaseta en gaseta. El gener de 1836, la premsa parisenca anunciava un “grand assaut d’armes” al Gymnase-Musical, protagonitzat per Mlle Thérésa Castellanos, filla del mestre d’esgrima de la reina d’Espanya. El detall és preciós: el reclam periodístic acabava gairebé amb una exclamació d’incredulitat, “Une femme!”. En aquell París, Teresa no era només una tiradora; era una notícia amb faldilles i acer.
Després, el rastre francès es torna més relliscós. Les biografies parlen de Burdeos, Baiona, Rouen, Dieppe i Le Havre, d’aplaudiments i de mestres famosos, però les peces documentals són escasses. I encara hi ha un indici que obre més finestres que portes: el 1840 apareix a París una “Madame Calista Castellanos, de Madrid”, que s’ofereix per donar classes d’espanyol. Era Teresa amb un altre nom? Era una germana? Una confusió tipogràfica? Una pista d’una etapa menys lluïda, quan el floret ja no donava per menjar? De moment, el misteri queda damunt la taula, amb el seu petit ganivet de plata.
El cert és que, quan Teresa torna cap a Espanya, no ho fa directament per Madrid, sinó per Barcelona. El setembre de 1846, el Diario de Barcelona anuncia l’arribada de “doña Teresa Castellanos, profesora de esgrima”, presentada com una notabilitat admirada tant a Madrid com a l’estranger. La funció s’havia de fer sota la direcció del mestre Eudald Tomàs, instal·lat prop de la Porta de Santa Madrona. Els diaris de Barcelona i Madrid es fan ressò de l’arribada d’aquella dona singular, capaç de convertir els “quites y estocadas” en espectacle respectable i, alhora, inquietant.
Però alguna cosa no acaba de rutllar. S’anuncia l’assalt, se’n parla, es convoca el públic, s’invoca la seva fama parisenca. I després, silenci. Al febrer de 1847 encara es diu que Teresa “acaba de vencer todos los obstáculos” que impedien la seva participació en un assalt d’armes al gran saló del carrer de l’Hospital, al costat de Sant Agustí. La frase és massa bona per deixar-la passar. Quins obstacles? Qui els posava? Per què calia vèncer’ls? No tenim prou proves per dictar sentència, però sí per olorar el fum. En una ciutat on ja s’havien vist dones italianes fent exhibicions de floret anys abans, la presència d’una madrilenya professional, filla i germana de militars, potser no va ser tan fàcil d’empassar.
Aquella primera Barcelona és, doncs, la Barcelona de la promesa frustrada. Teresa hi arriba amb nom, ofici i trajectòria. Sembla a punt de fer-se lloc en el petit món de l’esgrima local, però la seva funció s’esvaeix entre anuncis i obstacles. Poc després ja és a Madrid, on torna a provar d’obrir acadèmia d’esgrima i exercicis cal·listènics per a nens i nenes. Aquí hi ha el nervi modern del personatge: l’esgrima era la seva bandera, però la seva ambició pedagògica anava més enllà. Castellanos defensava l’exercici físic com a eina d’higiene, correcció corporal i desenvolupament de forces. En una època en què l’educació femenina caminava sovint amb cotilla mental i física, allò era molt més que una extravagància.
El 1847 va aconseguir dirigir la formació física de les col·legiales del Loreto francès de Madrid, on, segons la seva pròpia propaganda biogràfica, va obtenir resultats notables amb nenes de constitució feble. Però tampoc allí la cosa devia ser senzilla. El mateix relat de 1851 admet que la seva classe d’esgrima no havia estat gaire concorreguda “por la prevención de que era mujer”, i també per la manca de protecció. Dit d’una altra manera: els seus coneixements podien ser útils, fins i tot admirats, però la seva autoritat molestava. Una dona amb floret era acceptable com a espectacle; una dona que volia establir mètode i cobrar com a professional ja era una altra història.
La peça més sorprenent del seu recorregut apareix a Múrcia, el 1858. Allà s’anuncia un “establecimiento gimnástico-ortopédico curativo” per al desenvolupament físic i la correcció d’imperfeccions de nenes i nens. El dirigeix Teresa Castellanos y Mesa. El detall és enorme. Ja no parlem d’una promesa d’acadèmia, ni d’una exhibició, ni d’un benefici organitzat per altres. Parlem d’un establiment propi, basat en la seva marca i en la seva experiència. Que l’anunci afegeixi que també hi haurà “su director” diu molt de l’època: ella podia ser el nom, el coneixement i l’ànima del projecte, però encara calia una figura masculina per fer de frontissa social.
Cinc anys més tard, Teresa torna a Barcelona. Però ja no és la mateixa escena. El 1863 apareix camí de la ciutat per restablir-se d’una paràlisi general. El 1864, la premsa barcelonina parla d’una professora d’esgrima amb la salut malmesa, beneficiària d’assalts organitzats per Luis Zafrané i altres aficionats. Aquesta segona Barcelona té una bellesa trista: el mateix món del floret que potser no li havia obert prou la porta en la joventut li ofereix ara una ajuda en la desgràcia. No és reparació, però és memòria de gremi. Una mena de reverència tardana, feta amb florets, entrades i compassió.
Després d’aquells beneficis, Teresa marxa de Barcelona i apareix a Madrid l’agost de 1864. La premsa diu que feia onze anys que patia una afecció nerviosa i que venia de la capital catalana, on Zafrané havia organitzat un assalt al seu favor. I aquí, pràcticament, s’acaba el rastre. Els biògrafs posteriors tampoc no han pogut tancar la seva mort amb certesa. Teresa Castellanos desapareix del registre imprès com havia viscut sovint: entre afirmacions incompletes, anuncis de funcions, silencis massa llargs i preguntes sense amo.
Potser per això val la pena recuperar-la. No perquè fos una campiona en el sentit modern, ni perquè puguem fabricar-ne una heroïna perfecta. Teresa Castellanos fou una dona del segle XIX, ambiciosa, vulnerable, probablement difícil, envoltada d’homes que decidien què era acceptable i què no. Va voler convertir una habilitat marcial en una eina educativa. Va defensar el cos femení no com a ornament, sinó com a organisme que podia enfortir-se, corregir-se i aprendre. I va pagar el preu habitual dels pioners: massa aviat per triomfar, prou important per no ser oblidada.
Barcelona la va veure dues vegades. La primera, amb el floret alçat i el nom encara brillant de París. La segona, amb el cos vençut i els companys recaptant per ajudar-la. Entre una i altra hi cap tota una vida de combat. No sempre contra adversaris visibles.
Fonts de treball: cronologia amb cites de premsa històrica francesa, barcelonina, madrilenya i murciana, disponible sota demanda.