L’any 1916, els ambients esportius reusencs van voler posar la ciutat en moviment amb una “Semana Sportiva” ambiciosa, prevista inicialment del 23 al 30 de juliol. El programa feia goig: aviació, motociclisme, ciclisme, curses pedestres, tennis, boxa, futbol, concursos hípics i també natació. Reus volia semblar-se, ni que fos per una setmana, a una petita capital olímpica.
Però la realitat, que sovint entra a escena sense demanar tanda, va fer de les seves. La Setmana Esportiva fou ajornada pels conflictes socials del moment i aquell gran aparador va perdre pistonada. La natació, tanmateix, no es va enfonsar amb el projecte. Va trobar refugi i escenari a Salou, en l’òrbita de la colònia reusenca estiuejant i en la inauguració del “Círculo Marítimo”, que acabaria acollint una jornada festiva amb regates, balls, focs i concurs de natació.
El diumenge 27 d’agost de 1916, a les cinc de la tarda, es va disputar el concurs de natació de cent metres. Només hi podien prendre part aficionats de Reus, Vila-seca i Salou. No era un detall innocent: els nedadors de Tarragona, amb més experiència, quedaven fora de joc. Dit amb franquesa, el primer trofeu reusenc no s’havia de escapar cap al sud del Francolí.
I va ser aleshores quan Jaume Roig Padró va entrar a l’aigua i a la petita història. Segons la crònica del Diario de Reus, Roig va guanyar la prova en quatre minuts i trenta segons, per davant de Carlos Pistor, que va fer cinc minuts, i de Pau Sans, tercer amb sis minuts i nou segons. La concurrència, apostada a la zona de meta, va premiar els vencedors amb aplaudiments. Pot semblar una escena modesta. I ho era. Però també era exactament això: la primera victòria coneguda, impresa i reusenca, en una cursa de natació.
La gràcia de la història és que Jaume Roig no seria només un nom perdut en una crònica d’estiu. Nascut a Reus el 10 de gener de 1896, fill d’un metge de Vimbodí i d’una reusenca, es llicenciaria en Medicina el 1917 i acabaria esdevenint una figura cívica i intel·lectual de relleu. Col·laborà en premsa, usà sovint el pseudònim de Gestus, presidí el Centre de Lectura entre 1934 i 1936, participà en la vida política republicana i, després de la guerra, s’exilià fins a acabar morint a Mèxic el 1969. Abans de ser metge exiliat, però, havia estat un jove que nedava i guanyava.
Aquesta victòria, a més, encaixa molt bé amb el pensament que el mateix Roig expressaria poc després. El juliol de 1918, en un article titulat “Els banys”, lamentava que a Espanya el bany fos vist encara com un luxe o una extravagància, i retratava amb ironia la migradesa dels hàbits higiènics i marítims. Deia que a Reus, amb trenta mil habitants, els qui es banyaven diàriament a Salou no arribaven a un centenar. I encara hi afegia una fiblada magnífica: per cada persona que es ficava a l’aigua, n’hi havia deu que només hi anaven a xafardejar.
Roig també criticava l’estat deplorable de les instal·lacions de bany a Salou, amb poques casetes, incomoditats i portes inexistents en alguns casos. La seva pregunta final era de les que duren més que un titular: no hi havia banyistes perquè hi havia mals banys, o hi havia mals banys perquè no hi havia banyistes? En aquesta frase hi ha mig país antic resumit en una tovallola mal plegada.
Vist des d’avui, aquell 27 d’agost de 1916 no és només una curiositat. És una arrencada. Una escena primerenca de l’esport reusenc quan la natació encara no tenia tradició sòlida a la ciutat, però ja començava a deixar petjada. Reus havia somiat una setmana olímpica; el mar, més modest i més savi, li va regalar un campió. I el seu nom, per sort, no se l’endugué cap onada.
L’Article d’en Gestus
Els banys (Original “Los baños”).
“Els banys, a Espanya, no són per a molta gent una necessitat, són un luxe. Hi ha infinitat de persones que consideren el bany com una moda, una superfluïtat, com una invenció moderna estrangera, patrimoni exclusiu de la gent acomodada.
En general, els espanyols no podem presumir de nets i endreçats. Un refrany purament espanyol, castís com es diu ara, i que no té correspondència en cap altre idioma, és el que diu: dels quaranta en amunt no et mullis la panxa. De manera que només es poden rentar fins a aquesta edat, i després, no importa ser un “gorrió”.
Hi ha a Reus una trenta mil ànimes i l’índex de persones que es banyen diàriament a Salou, no crec que passin d’un centenar. I ha de veure com es banya la gent! Senzillament, no saben banyar-se. La falta de costum!
Ahir vaig anar a Salou, i vaig veure la instal·lació dels banys. És deplorable. Hi ha casetes, molt poques, pel que hauria de correspondre al nucli de la nostra població, i les poques són suïcides i esventrades, sense cap comoditat. Algunes no tenen porta.
Doncs bé, a pesar d’anar poca gent a Salou, l’altra part no va a banyar-se, sinó un xafardejar. Per cada individu que es fica a l’aigua, n’hi ha deu de contemplatius. No em puc explicar el gust que poden trobar aquests senyors que amb tanta freqüència van a veure les formes a persones del mateix sexe. Molt diferent seria si els banys fossin com en altres platges, la majoria, on es banyen junts homes i dones. El que escriu els faria companyia molts dies i no oblidaria els prismàtics.
Algú pot objectar-me que l’escassedat de banyistes es troba precisament en la mala instal·lació; però a mi em queda el dubte i em faig aquestes preguntes: No hi ha banyistes perquè hi ha mals banys, o hi ha mals banys perquè no hi ha banyistes?” Gestus.