A finals del segle XIX les curses de llarga distància formaven part de la tradició, i de la necessitat, del nostre país. Les reglamentades, no. Des de la instauració del moviment olímpic el 1896, la cursa de la Marathon va adquirir el simbolisme que lligava el moviment a les arrels de la història mítica grega. El modern Filípides, un tal Spyridon, però, no va tenir que córrer 213 km per salvar Atenes, sinó que en va fer 40 pelats. Des d’un principi es va considerar la prova reina, però no va ser fins a Londres 1908 (que no li tocava, doncs una erupció del Vesuvi va trasbalsar el plans de fer-les a Roma), que es van posar d’acord en córrer els 42 km. 195 m. (o 26 milles), des del palau de Windsor, on la família reial va tenir el capritx de veure’n la sortida dels corredors fins a l’estadi White City de Londres, seu oficial dels Jocs, el que dona una idea del poder anglès a l’època.
Aquí es va trigar anys a fer-ne una com cal. No va ser fins el diumenge 30 de gener de 1910, quan es va disputar la primera cursa al Parque de Sports de Barcelona, un efímer velòdrom construït l’any 1909 al carrer Muntaner que mai va ser rentable, i que va acabar sent cedit a l’Espanyol per jugar-hi a futbol.
Els participants van ser dos barcelonins, un tarragoní i un francès d’origen dubtós que al capdavant va guanyar la prova. Posem-hi el focus. Robert Boix, que així es deia el primer campió espanyol de Marató, sí era francès. Al final d’aquesta crònica tenen la seva afiliació. Però abans, fem un repàs al seu pas pels carrers de Barcelona, Badalona i Tarragona (els que hem trobat), durant la seva doble estada a Catalunya entre 1909 i 1914.
Boix apareix a les seccions d’esports de la premsa per haver guanyat el diumenge 14 de novembre de 1909 una cursa de mig fons (5 km), davant una quarantena de corredors, sent proclamat com el primer campió barceloní de la distància. Uns dies desprès els membres del “Solé Pedestre Club”, al que pertanyia Boix ho celebren amb curses curtes i un bon dinar a la Vaquería, on Boix no participa perquè “se dislocó un pié”.
A primers de 1910 arriba el moment d’assolir el repte pendent: guanyar una cursa de Marató, o almenys acabar-la. Joan Santos, corredor del Català Sport Club i impulsor de la iniciativa, deia que estava cansat d’intentar-ho només amb la participació del tarragoní Conrad Miquel, perquè no es presentava ningú més al desafiament. Així, s’aprofita la re-inauguració del velòdrom del Parque de Sports per, abans de les curses ciclistes, intentar-ho.
A les 11 h 36 m del dia 30 de gener es donà la sortida en un circuit al que havien de donar 163 voltes, destacant-se des del principi Miquel, imposant un ritme intens. Durant els primers 15 km va anar al capdavant, fins que a la volta 94 va retirar-se, esbufegant. Santos no va aguantar molt més i Boix i Túnica van seguir gairebé junts la resta de la cursa. Quan semblava que Túnica anava a guanyar per causa d’una rampa de Boix en les darreres voltes, l’esprint final del francès va superar-lo per només uns metres a la línia de meta. El temps emprat per Boix van ser 3 h. 52 m. 43 s. A tall d’exemple, les marques franceses del moment reduïen més d’una hora aquest temps. I avui dia gairebé l’escurçaríem a la mitat.
Uns anys després un dels organitzadors descriviria l’experìència amb certa amargor: “La primera y única que aquí se ha celebrado resultó un fracaso. Se celebró a consecuencia del reto que lanzó Conrado Miquel a los deportistas barceloneses. Con él se alinearon para disputársela Boix, Túnica y Santos. Un grupo de periodistas deportivos se encargaron de la penosa labor de contar las vueltas, que se sucedían de un modo desesperante dada la escasa longitud de la pista del Velódromo Parque de Sports. En los primeros momentos tuvo relativo interés la carrera; todos los concursantes hacían alarde de su vigor, pero al mediar la prueba sólo quedaban corriendo Boix y Túnica. Los entrenadores turnábamos. Yo no dejé ni un momento a Boix, con lo que logré que la carrera pudiera terminarse, aunque de un modo harto lamentable: Estaban tan mal preparados aquellos muchachos! La impresión que causó aquella carrera en el público fué deplorable. Manuel Nogareda.” (18/02/1913 La Publicidad, p. 3)
“Bolos“
Si fa no fa es va repetir la mateixa festa esportiva el diumenge 15 de maig a Tarragona. Es celebrava la “Copa Santín”, bicicletes i curses a peu. Aquestes van ser dos, una de 100 m i l’altre de 5.000 m. Aquesta última la va guanyar Boix en 16 m i 34 s. Túnica va ser segon i Miquel tercer. Al vespre, banquet d’honor a la Fonda Nacional, amb ball al Centre Català inclòs.
A l’agost trobem a Boix guanyant Túnica a Badalona (no sabem la distància), i al desembre renovant el seu “títol” de campió de Barcelona de 5.000 m., amb un temps de 15 m. 46 s. Segon queda Pere Prat. Recordem aquest cognom.
A mitjans de febrer de l’any 1911 Prat va voler intentar córrer una marató entre Sabadell i Barcelona, anar i tornar, però el mal estat de les carreteres ho impedí. S’establí la data del 26 per fer la cursa al Parque, convidant Boix i Túnica a acompanyar-lo. No consta haver-se realitzat.
Fiesta de la Federación, a finals d’agost, on queda segon a la cursa de 1.000 m (s’intentava el rècord mundial), que guanya Pere Prat. No devia quedar molt content, perquè una setmana més tard, i a través del Mundo Deportivo “el señor Bioix” repta Prat a una nova cursa del kilòmetre en dos crides públiques perquè diu que marxa cap a França el dia 25 de setembre, i que si no ho accepta entén “demostrará considerarse inferior a mi.” Prat no el va respondre.
Els anys següents Prat es convertí en la principal figura atlètica a Espanya, tenint en possessió tots els rècords de llarga distància de l’època.
El 9 de març de 1913 es celebra de nou una Marató a Barcelona, on Prat és l’únic participant. Anar i tornar a Premià, sense tallar la circulació a la carretera, i sense control oficial del temps realitzat, que el Mundo Deportivo lamenta: “El tiempo empleado en recorrer los 42 kms. 184 ms. fué 2 h. 47 m. 18 s., lo cual significa el record olímpico, que está establecido en 2 h. 51 m. 23 S. por el canadiense Sherring en la olimpiada celebrada en Atenas en 1906. Es lástima que el controlaje de la prueba no haya sido efectuado por una entidad que pudiera darle validez oficial” Aquests jocs no són reconeguts actualment, tampoc la marca de Prat, però aquesta dóna una idea del potencial que tenia el català.
I Boix? No sabem (però intuïm) on va ser entre setembre de 1911 i febrer de 1914, dons no li’n devien anar gaire bé les coses perquè després de dos anys i mig de l’última cursa trobem la denúncia de “—Dª Pilar Garin Turrells, habitante en la calle de Salmeron, n.° 221, ha denunciado a Roberto Boix, que vivia en el domicilio de la primera en calidad de huésped, por hurto de 625 pesetas y dos relojes de oro.”
Efectivament aquell mes marxa de Barcelona, perquè sabem que l’1 de març és a Montauban, al nord de Toulouse.
Robert Boix, de Colombes: anarquista o boig?
És a la capital d’Occitània on la Sûreté enxampa Robert Boix, acusant-lo d’intent d’assassinat d’una vídua a qui va llogar una habitació. Descrit per la premsa com anarquista, escurat de butxaques, i sense ofici ni benefici, descobrim en les descripcions minucioses del cas publicades als diaris locals els detalls que ens falten per completar, si més no verificar, la seva ascendència:
“Robert Boix n’est pas Espagnol, comme on le disait. Mais ayant longtemps habite l’Espagne et résidé à Barcelone, où son pèré, très honorablement connu, exerce, dit-on, la profession de voyageur en quincaillerie, il parle admirablement le castillan. Il a accompli son service militaire au 2e zouaves, à Oran, et a pris part à la campagne du Maroc. C’est un grand garçon, blond, solidement charpenté, qui a le nez un peu cassé.” (Robert Boix no és espanyol, com deia la gent. Però havent viscut molt de temps a Espanya i residint a Barcelona, on es diu que el seu pare, molt honorablement conegut, va treballar com a viatjant de ferreteria, parla castellà admirablement. Va fer el servei militar amb el 2n Zouaves, a Orà, i va participar en la campanya del Marroc. És un noi alt, ros, de complexió sòlida, amb el nas una mica trencat. (19140504 La Depêche)
“Robert Boix, 24 ans, né à Colombes. Son père habite Barcelone et son frère Paris. Il a fait son service à Oran et a pris part à la campagne du Maroc où il a contracté les fièvres. (Robert Boix, 24 anys, nascut a Colombes. El seu pare viu a Barcelona i el seu germà París. Va fer el seu servei a Orà i va participar en la campanya del Marroc on va contreure febres. (06/05/1914 Tèlègrame, p. 4)
Ens aventurem a dir que la llarga absència de Barcelona era deguda a la prestació del servei militar a Orà, i que després d’acabar-lo tornà breument a Barcelona (a veure al pare, a robar…), abans de marxar-ne definitivament.
No sabem com va continuar l’afer. No hem trobat res sobre el seu ingrés a la presó, o a un manicomi, doncs el jutge instructor del cas es decanta per tractar-lo com un pertorbat. L’única pista posterior és potser el Robert Boix, mecànic, que es casa a Narbona l’any 1938 (24 anys després de la “condemna”?). No n’hi ha cap més a tot l’arxiu Gallica durant el segle XX.
Fos qui fos, i com fos, Boix constarà sempre com el qui va guanyar la primera Marató realitzada a Espanya.