Abans que l’atletisme fos atletisme, abans que les curses tinguessin federacions, dorsals, cronòmetres fiables i begudes isotòniques amb gust de laboratori, hi havia els andarins. Homes de cama llarga i resistència sospitosa que recorrien camins, rambles, places i circs taurins davant d’un públic que pagava entrada, feia apostes o deixava unes monedes a la safata. L’espectacle no era exactament veure qui corria més. Era veure qui aguantava més. I, si podia ser, veure com un cavall acabava rendit abans que un home.
En aquell univers mig esportiu, mig firal, mig brutal, hi brillava Mariano Bielsa, àlies Chistavín, l’aragonès que arrossegava fama per les Espanyes després d’haver vençut rivals de renom i d’haver corregut contra cavalls com qui surt a fer un volt. A principis de 1886, Bielsa va fer gira pel Mediterrani. Castelló, Tortosa, Tarragona, Reus, València. Allà on hi havia plaça, pista o terreny prou rodó, hi podia haver funció. I la funció consistia, gairebé sempre, en el mateix: voltes i més voltes, pols accelerat, públic encès i una pregunta penjada a l’aire: fins on pot arribar un cos humà?
A Reus, a primers de març de 1886, Bielsa ja havia fet de les seves. Als solars de darrere del Teatre Fortuny va competir contra dos cavalls i en va sortir vencedor. Segons la premsa, va fer 234 voltes a un circuit de 80 metres, és a dir, més de divuit quilòmetres en una hora i vint-i-cinc minuts. La concurrència va quedar satisfeta i convençuda que aquell home tenia la fama ben guanyada. Però pocs dies després, enmig d’aquella polseguera d’admiració, va aparèixer un nom nou.
De sobte, en tinta impresa, sortia un tal Joan Mateu Batalla, presentat com a corredor de Montblanc. Havia reptat Bielsa. L’aposta s’havia de fer al mateix espai de darrere del Teatre Fortuny. El repte: veure quin dels dos donava en menys temps quatre-centes voltes al rodó. Quatre-centes. Dit així sembla una animalada; vist amb ulls de l’època, era gairebé una invitació al berenar.
La cursa no va arribar al final previst. Segons les cròniques, Batalla es va retirar després d’haver fet 172 voltes, mentre Bielsa encara en va donar onze més abans d’aturar-se entre els aplaudiments. La prova va quedar reduïda a 183 voltes, uns quinze quilòmetres i mig, completats en 65 minuts. Per a Masana, o Batalla, o aquell corredor que encara no sabem ben bé d’on sortia, va ser una derrota. Però també va ser una entrada a escena. No tothom podia perdre contra Chistavín davant d’un públic nombrós. Per perdre així, abans calia atrevir-s’hi.
Tres mesos després, el nom de Joan Mateu tornava a aparèixer, aquesta vegada a València. I aquí la cosa va agafar un aire més sever. La plaça de bous valenciana va veure una nova competència entre Bielsa i aquell català temerari. L’aposta era de 4.000 reals, xifra prou seriosa perquè el patiment deixés de ser només esport i passés a tenir gust de ruïna. A les 150 voltes, unes cròniques parlen d’uns trenta quilòmetres, Joan Mateu va caure rendit. El van retirar de la pista, el van portar a la infermeria, va començar a suar copiosament i li van comptar 122 pulsacions per minut. Bielsa va continuar, va fer unes voltes més i va guanyar.
Aquesta segona derrota pesa molt en la història. Perquè després de València, Masana sembla desaparèixer una temporada. No sabem si va tornar a la terra, al jornal, als camins de sempre o simplement al silenci prudent dels qui han entès que una plaça de bous plena pot fer més mal que una costa. Però quan el tornem a trobar, l’any següent, ja no apareix com aquell corredor de Montblanc que desafia l’estrella. Ara és Juan Mateu, àlies Masana, veí de la Secuita. I això canvia el paisatge.
El misteri biogràfic és notable. La premsa el fa de Montblanc, després de la Secuita, i les pistes documentals apunten també cap a Valls i altres branques familiars. El cognom Mateu Batalla existeix, però l’àlies Masana podria venir de parentiu, casa, acolliment o vida adoptiva. Potser era fill d’una família pagesa amb poques vores per repartir. Potser va créixer fent camins cap als trossos, corrent per arribar abans, caminant molt més del que avui ens semblaria raonable. La premsa no ens dona un retrat físic clar. Ens deixa, sobretot, una silueta: un home de cames acostumades a la terra.
El 24 d’abril de 1887, Masana va anunciar una prova que havia de cridar l’atenció dels aficionats als cossos. Es comprometia a fer el trajecte de la Secuita a Montblanc i tornar, passant per Vallmoll, Valls i Lilla. La distància publicada era de 58 quilòmetres i el temps previst, tres hores i quinze minuts. Sortiria de la plaça de la Secuita, arribaria a Montblanc, recolliria una contrasenya i tornaria pel mateix camí. Era una ruta de poble, carretera, costa i mirada pública. Si Reus i València havien estat plaça i pista, ara Masana corria damunt el mapa real del Camp.
No va completar el repte. Va arribar a Montblanc entre aplaudiments, va rebre la contrasenya i va emprendre el retorn, però en algun punt del camí, després d’haver begut aigua freda, li va sobrevenir aquell famós “entorpiment” a les cames que la premsa va recollir amb una barreja de compassió i llegenda. Uns diaris diuen que havia fet 38 quilòmetres en dues hores. Altres inflen o confonen els temps. Un altre assegura que havia vençut les costes de Miramar amb una agilitat prodigiosa. El resultat, en qualsevol cas, és clar: no va acabar, però va convèncer molta gent que podia haver acabat. I això, en el món dels andarins, també era una forma menor de victòria.
Pocs dies després ja s’anunciava una altra funció. Aquesta vegada, Masana havia de sortir de la Secuita, passar per Vallmoll i Valls, arribar a Tarragona i tornar al punt de partida. Sense aposta estricta, només amb la voluntat dels espectadors. Era un altre model de negoci: córrer perquè el públic mirés, aplaudís i deixés alguna cosa. A Tarragona, la gent el va esperar a les Rambles. Les cròniques diuen que no donava senyals de cansament. També diuen que alguns amics li recolliren donatius. L’andarí, aquí, ja no és només competidor. És espectacle ambulant.
El maig de 1887 encara el trobem a Reus, on anuncia una cursa d’anada i tornada fins a Montbrió. Aquí cal anar amb peus de plom, perquè les xifres ballen com un gegant sense gralles. Primer es parla de quaranta quilòmetres en hora i mitja; després el mateix diari corregeix i diu que eren vint. Més tard s’afirma que va fer el recorregut en tres quarts d’hora i quatre minuts. Si això fos literal i la distància real fos propera als vint quilòmetres, estaríem davant d’un registre impossible, fins i tot mirat amb ulls actuals. El més probable és que el recorregut real fos més curt, que no arribés exactament al centre de Montbrió, o que la premsa acceptés les distàncies amb aquella alegria tan humana de qui no ha d’homologar res.
I aleshores, com passa sovint en aquestes històries, el personatge comença a esvair-se. Li surten competidors. Un José Martínez, “home-locomotora”, el desafia a fer una cursa de Tarragona a Barcelona amb mil pessetes en joc. També apareixen xiquets prodigi, corredors adolescents, nens de deu anys passant la safata, altres andarins de pas. El mercat s’omple. L’ofici de córrer es torna sorollós, competitiu, gairebé carnavalesc. Masana, probablement escarmentat per València, ja no sembla disposat a entrar en totes les apostes. Havia tastat prou el gust metàl·lic de la derrota.
Aquesta és, potser, la gràcia de Joan Mateu Batalla. No va fundar cap club, no va aixecar cap copa, no va deixar marca homologada ni fotografia amb faixa de campió. Però durant un instant breu va existir en aquell punt exacte on el vell cos popular, la cultura de l’aposta, els camins de pagès i el futur atletisme encara no sabien que eren coses diferents. Va perdre contra Bielsa, va caure a València, va tornar a córrer des de la Secuita, va fer dubtar la premsa, va encendre la curiositat del públic i després va desaparèixer gairebé com havia arribat.
Potser per això val la pena rescatar-lo. Perquè la història de l’esport no només l’escriuen els qui guanyen. També la deixen marcada els qui s’atreveixen a sortir a la pista, fan 172 voltes, s’aturen, respiren com poden i obliguen els diaris a escriure el seu nom. Masana no va ser un mite. Va ser una petjada. I al Camp, de vegades, una petjada en un camí de pols ja és prou per començar una història.
Les xifres que cal mirar de reüll
Les cròniques sobre Masana són valuoses, però no sempre són exactes. En aquell temps no hi havia GPS, homologació de circuits ni jutges mesurant cada revolt amb cinta mètrica. Per això convé separar la dada útil del miracle de paper.
A Reus, el març de 1886, la cursa contra Bielsa dona una xifra força plausible: uns quinze quilòmetres i mig en 65 minuts. És un ritme exigent, però creïble per a un corredor resistent.
A València, el juny del mateix any, les 150 voltes i els suposats trenta quilòmetres abans de caure també entren dins d’una lògica d’ultrafons primitiu, especialment si pensem en una prova de resistència i no de velocitat sostinguda.
La Secuita-Montblanc de 1887 ja és més delicada. Les fonts parlen de 58 quilòmetres previstos i d’uns 38 quilòmetres recorreguts en dues hores. Podria ser una gran prestació, però caldria reconstruir bé el camí exacte.
El cas més sospitós és Reus-Montbrió-Reus. Si realment hagués fet prop de vint quilòmetres en menys de cinquanta minuts, Masana hauria corregut a un ritme que avui frega o supera registres d’elit mundial. Per tant, aquí sembla més raonable pensar en distància mal calculada, recorregut més curt o entusiasme periodístic sense miraments.
Conclusió: Masana corria molt. Però la premsa, de vegades, encara corria més.