Hi ha fotografies que no expliquen una història: l’obren. En una imatge publicada el 15 de setembre de l’any 1912, Pau Casals apareix envoltat d’amics, músics i amfitrions, en un escenari d’estiueig que barreja elegància, repòs i una discreta modernitat esportiva. Hi ha vestits blancs, barrets de palla, una actitud de tarda llarga i, sobretot, raquetes de tenis. La fotografia no mostra cap concert, ni cap gran escenari europeu, ni cap auditori ple. Mostra una colla de persones que han baixat de la solemnitat artística per deixar-se retratar en un jardí, per un tarragoní, com si per un instant el món hagués deixat de demanar-los genialitat.
Aquell estiu, Casals tenia 35 anys fets i era ja una figura internacional. El 7 de juliol havia arribat a Sant Salvador, al Vendrell, amb Guilhermina Suggia, la gran violoncel·lista portuguesa que compartia amb ell música, casa i vida.
El viatge no havia estat del tot plàcid: a Lió van perdre una maleta amb roba d’ella, un contratemps petit però prou humà per recordar-nos que fins i tot els mites també depenien del ferrocarril, dels equipatges i de la paciència. La maleta va aparèixer dies després, i l’estiu va poder continuar amb una aparença de normalitat.
Villa Casals, a la platja de Sant Salvador, no era només una casa d’estiueig. Aquell agost funcionava com una mena de petit port musical europeu. Hi van passar l’Enric Granados, estrella musical en alça, el vendrellenc Benvingut Socías, el jove pianista Mieczysław Horszowski, geni precoç i Donald Francis Tovey, professor i musicòleg britànic vinculat a Oxford, molt amic del català. La premsa explicava que Casals preparava la seva tournée de tardor i hivern, amb una activitat vertiginosa que podia arribar als 120 o 130 concerts anuals. Entre correspondència, visites i assaigs, la casa respirava una barreja de feina, amistat i celebració artística.
Però aquell l’estiu també ens mostra un Casals arrelat, atent al seu petit país mentre el gran món li obria les portes. Aquells dies va fer una donació de 500 pessetes a l’Hospital del Vendrell, i en prometé més per a l’any següent. A més oferí autògrafs perquè es venguessin en benefici de la institució, que passava moltes dificultats. La notícia va ser celebrada per la premsa catalanista amb aquell to abrandat de l’època, capaç de convertir un gest filantròpic en una mena d’altar verbal. Sota la retòrica, però, hi havia un fet clar: Casals no es desentenia del seu Vendrell.
El dimarts 27 d’agost, la troupe va fer cap a Tarragona. Pau Casals, Guilhermina Suggia, Donald Francis Tovey i Mieczysław Horszowski van ser obsequiats per Emili Sabater i la seva esposa, Regina Blanco. Havien vingut al matí des de Sant Salvador amb l’automòbil dels amfitrions per fer una excursió al monestir de Poblet, aleshores encara lluny de la imatge restaurada i solemne que tenim avui. Aquell Poblet era una presència ferida, mig monumental i mig abandonada, un decorat perfecte per a una excursió de sensibilitats romàntiques.
De retorn, Tarragona els va oferir una altra escena: l’assaig de l’Orfeó Tarragoní al Teatre Principal. No era un concert de gala, sinó una vetllada més íntima, gairebé domèstica en el millor sentit cultural de la paraula. L’Orfeó va cantar peces populars i religioses, i després es van ballar sardanes amb la cobla de Santa Cecília. Per als visitants estrangers, aquella nit devia tenir un punt de descoberta: Catalunya no es presentava només amb monuments o discursos, sinó amb veus, dansa, instruments i un públic que es reconeixia en allò que escoltava.
Aquí és on la raqueta de la fotografia pren sentit. A la imatge, els artistes i els seus amics no apareixen com a intèrprets en trànsit cap a la glòria, sinó com a estiuejants moderns, gent d’un món cosmopolita que també es defineix pels seus codis de sociabilitat: el jardí, el blanc d’estiu, la conversa, el joc, la fotografia, l’automòbil i la visita cultural. No cal convertir Casals en tenista per entendre que aquella raqueta diu molt. Diu que l’esport, abans de ser popular i reglamentat a gran escala, també fou una cerimònia social de les elits cultes.
Pocs dies després, el 5 de setembre, Villa Casals va viure la seva gran festa musical. A la tarda, música de cambra per als convidats; a la nit, les reixes de la casa es van obrir “de bat a bat” i hi entraren mariners, gent de mar i veïns de la vila en una barreja que la premsa descrigué com a democràtica i amical. Casals i Guilhermina van tocar els seus violoncels, Tovey i Horszowski van seure al piano, i la cobla va tornar a fer sonar la sardana vora el mar. L’estiu encara brillava, però ja començava a tenir gust de final.
El 18 de setembre, Guilhermina marxaria cap a París per malaltia de la seva mare, i s’acomiadaria de l’últim estiu junts. Qui sap si raons de la seva estada van determinar que aquell mateix hivern separessin els seus camins. Tovey també partiria el mateix dia per motius familiars. Son pare es moria. Casals i Horszowski encara es quedarien uns dies més. Després, la fotografia restaria quieta, com si no sabés que havia atrapat alguna cosa més que una excursió: és la imatge de l’últim estiu d’un món compartit.