Entre els molts personatges que la premsa de començaments del segle XX va convertir en notícia, Enrique Moulain Crouffort ocupa un lloc singular. Català, nascut a Barcelona, antic caporal de Sanitat a la guerra de Cuba i establert durant un temps a Mèxic, va protagonitzar entre 1902 i 1904 una travessa extraordinària: anar a peu de la ciutat de Mèxic fins a Buenos Aires.
La idea va néixer en un context molt propi de l’època. Després del desastre colonial de 1898, la premsa i les colònies espanyoles d’Amèrica debatien encara sobre la força o decadència de la raça llatina davant el món anglosaxó. En aquest ambient, un grup d’excursionistes va projectar una expedició a peu fins a la capital argentina. La majoria van abandonar aviat: alguns a Puebla, altres a Oaxaca o Tehuantepec. Crouffort, però, va continuar sol.
Bé, sol del tot no. L’acompanyava León, un gos mastí que esdevindria inseparable del viatger i, amb el temps, gairebé tan famós com ell. Les cròniques expliquen que Crouffort rebutjà vendre’l fins i tot en moments de necessitat, i que el gos li fou company fidel en una ruta de gairebé dos anys per Mèxic, Guatemala, El Salvador, Honduras, Nicaragua, Costa Rica, Panamà, Colòmbia, Equador, Perú, Bolívia i Argentina. El gos León acabaria rebent a Buenos Aires un collar i una medalla de la Sociedad Protectora de Animales, en una cerimònia que la premsa va recollir amb sorpresa i ironia.
La primera etapa documentada situa Crouffort l’octubre de 1902 a Tuxla Gutiérrez, a Chiapas, amb el llibre de ruta signat pel governador i per diverses personalitats locals. Des d’allí continuà cap a San Cristóbal de las Casas i Guatemala. Les notícies posteriors el localitzen a Quetzaltenango, Acajutla, San Miguel, La Unión, Corinto i altres punts de l’itinerari centreamericà. La seva consigna, repetida per les cròniques, era tan simple com contundent: “yo llego”.
El viatge no va ser una caminada contínua i neta, com sovint passava amb aquestes empreses periodístiques. Hi hagué trams marítims inevitables, estades de descans, ajudes de les colònies espanyoles i, al final, fins i tot un trajecte en tren des d’Arrecifes fins a Buenos Aires, a causa d’una lesió en un peu. Però això no resta valor a la proesa. El recorregut reconstruït a partir de les poblacions citades suma més d’11.000 quilòmetres efectius, una distància enorme per a un home que viatjava amb pocs recursos i depenia sovint de l’ajut que trobava pel camí.
Crouffort arribà a Buenos Aires l’estiu de 1904. La premsa argentina i després la catalana en van recollir l’arribada. A Barcelona, diaris com El Diluvio i La Publicidad li dedicaren espai i presentaren el viatge com una autèntica gesta d’un “campió català”. Crouffort exhibí armes, fotografies i records del viatge, i anuncià la possible publicació d’un llibre amb dades sobre les comarques visitades. No consta, però, que aquell volum arribés a veure la llum.
Després d’uns mesos a Barcelona, Crouffort tornà a Amèrica. El 1905 ja el trobem a Valparaíso, Xile, pronunciant una conferència al Círculo Español sobre la seva caminada de Mèxic a Buenos Aires. Anys més tard s’establiria al Perú, on desenvolupà activitats comercials i arribà a ocupar càrrecs destacats en entitats empresarials espanyoles. Morí a Lima el 1938.
La seva història havia quedat pràcticament esborrada fora de les hemeroteques. I, tanmateix, Crouffort representa una figura molt característica del seu temps: el caminant transcontinental, mig aventurer, mig conferenciant, mig notícia viva. Un home que convertí els seus peus en credencials, el seu gos en símbol i el seu llibre de ruta en prova d’una aventura difícilment repetible.
Altres caminants catalans i espanyols vindrien després. Alguns el podrien haver emulat, conscientment o no. Però Crouffort fou un dels primers a deixar un rastre sòlid d’aquesta mena de viatges americans: el d’un home que va sortir de Mèxic amb una promesa, un gos i molt poca cosa més, i que dos anys després arribà a Buenos Aires havent guanyat, com a mínim, el dret a ser recordat.