Nicolás Camús apareix primer entre la boira dels circs ambulants, quan la gimnàstica encara feia olor de serradures, oli de llum i cridòria popular. A mitjan segle XIX el trobem integrat en companyies gimnàstiques, fent de pallasso, saltador, acròbata i artista de pista. El 1855 ja se’l recordava a Palma pels aplaudiments rebuts uns anys abans, i s’anunciaven els seus salts de trampolí, els jocs amb anelles i les seves intervencions còmiques. Encara no era el professor respectat ni el funàmbul llegendari: era un home de circ, d’aquells que aprenien l’ofici amb el cos abans que amb cap manual.
Aquell món no era menor. El circ i les funcions gimnàstiques van ser una de les primeres escoles populars de l’esport modern. Abans dels gimnasos ordenats, abans de les classes per a senyoretes, nens, bombers o estudiants, hi havia homes i dones que es penjaven de cordes, feien equilibris impossibles i convertien la força física en espectacle. Camús va créixer en aquest territori fronterer, mig artístic mig temerari, on l’aplaudiment era moneda, però també sentència: un pas mal donat podia acabar amb la funció, i potser amb la vida.
El 1864 el seu nom queda lligat a Tarragona. La premsa local explica que, després d’un altre gimnàs dirigit per un professor estranger, Camús obre el seu establiment a la plaça de la Font i reuneix en poc temps una clientela nombrosa. Aviat trasllada el gimnàs al carrer de Tras Santo Domingo i l’anuncia com a Gran Gimnasio Tarraconense higiénico y ortopédico, amb aparells per a senyores, cavallers, nenes i nens. El llenguatge d’aquells anuncis avui pot fer somriure, perquè prometia corregir des de desviacions de columna fins a asma, marejos o fluixedats nervioses. Però el fons era important: el cos començava a entrar en l’educació i en la vida urbana amb una dignitat nova.
Camús no era només un artista reciclat. Era un transmissor d’un saber físic nascut a la pista i domesticat dins del gimnàs. Els seus alumnes feien corda, pal, trapeci, lluita romana i figures de força davant famílies distingides. La premsa tarragonina descriu els nois amb blusa, cinturó i boina encarnada, executant exercicis davant pares i parents, mentre una música “bastante discorde” posava banda sonora a l’examen. És una escena deliciosa: la modernitat física entrant a Tarragona amb una mica de solemnitat, una mica de comèdia involuntària i molta fe en la disciplina.
Però Camús duia el vertigen a la sang. El 1866 reapareix a Tortosa amb una ambició que ja no cabia dins cap sala: travessar l’Ebre damunt una maroma. Els preparatius generen expectació, subscripcions i murmuris. El punt triat, prop del fortí de la porta del Temple i del pont de barques, convertia la ciutat sencera en graderia. El 30 d’abril, a les sis de la tarda, amb el riu crescut i una multitud immensa ocupant ribes, balcons, passeigs i terrats, Camús puja a la corda.
La imatge és poderosa: uns dos-cents metres de maroma, prop de vint metres sobre l’aigua, el riu baixant gros, la banda militar tocant al pont de barques i milers d’ulls clavats en un home sol. Camús avança, s’atura, fa exercicis, s’agenolla, es manté sobre un peu, torna enrere. Hi ha fins i tot un incident digne d’una novel·la: l’alcalde accidental, Salvador Delsors, creu que el funàmbul pot caure i s’hi acosta amb una barca; la maniobra gairebé acaba en remull institucional. La ciutat reté aquell pas com un succés extraordinari, una mena de miracle laic fet amb corda, múscul i sang freda.
L’èxit converteix Camús en “l’heroi de l’Ebre”. Tarragona el rep amb admiració, el veu actuar a la plaça de la Font, i Barcelona, Palma, València o Alacant el reclamen. Aquell mateix any encara engrandeix la llegenda travessant el Guadalquivir a Sevilla, també en condicions difícils, amb vent, foscor, núvols i llums de bengala. La premsa arriba a comparar-lo amb Blondin, el cèlebre funàmbul del Niàgara. Camús, que havia començat com a pallasso acròbata, ja pertanyia al petit panteó dels homes que feien mirar els rius cap amunt.
Després vindrien noves funcions, companyies dirigides per ell, el Gran Gimnasio Europeo a Barcelona i un final més discret, lluny de l’estrèpit dels grans passos. Però la seva figura mereix ser recordada perquè representa una nissaga d’oblidats: els pioners del risc físic, gent que no separava art, esport, espectacle i supervivència. Camús no va deixar una fotografia coneguda, però sí una silueta nítida: un home damunt una corda, amb una ciutat sencera contenint la respiració. I això, de vegades, impacta més que un retrat.